dimarts, 10 de juny del 2008

divendres, 2 de maig del 2008

dijous, 10 d’abril del 2008

ENTREVISTA PJ HARVEY


Retratada como una Ofelia shakesperiana salía en la portada del aclamado ‘To bring you my love’ (95) y como una suerte de Alicia gótica deslumbrada por una luz blanca aparece la británica PJ Harvey en la carpeta su nuevo álbum ‘White chalk’, con el que da un giro de tuerca aun más radical en la cambiante carrera de esta artista autosuficiente y poco proclive a los lugares comunes del rock independiente. Tres años después de su anterior entrega de estudio, ‘Uh huh her’, y tras pasar revista a su carrera de la mano del difunto John Peel (‘Peel sessions’, 06), la británica enfatiza su discurso intransferible y se adentra por territorio virgen con este disco en el que por vez primera posterga por completo las guitarras para construir dramáticas canciones minimalistas a partir del piano. Producto de dos años y medio de trabajo doméstico en su Dorset natal, ‘White chalk’ ha sido producido por cómplices habituales como Eric Feldman y Jim White, del interesante grupo instrumental The Dirty Three, y el tandem de productores formado por Flood (U2, NIN) y su músico y arreglista de confianza John Parish, con el que no trabajaba desde ‘To bring you my love’, con el que se reveló como una especie de Patti Smith contemporánea

-Casi todos tus discos se han apartado siempre de la línea del anterior, pero este supone un cambio mayor. ¿Cómo te lo has planteado? -Tenía una voluntad firme de tomar una nueva dirección dejándome llevar por mi visión musical del momento. A veces, al componer dejo pasar una idea porque pienso que ya lo he hecho antes o que no funcionará, pero esta vez he tratado de no dejar escapar nada. En este momento me desalienta bastante la forma en que funciona la creación artística. No sólo en la música, sino también en el arte, la literatura o el cine. No entiendo el motivo, pero parece que la calidad es cada vez menor. De vez en cuando se ve algo de luz y das gracias a Dios. Lucho por mantener la excitación por algo, ya hay demasiadas cosas absurdas como para que yo contribuya con más.

-¿Qué te decidió a hacer un disco desnudo, sin guitarras y basado en un instrumento que no dominas, como el piano? -Empecé con este proyecto hace dos años y medio, escribí y acumulé un montón de temas, algunos realmente extraños. Y probé también con cantidad de instrumentos pianos, guitarras locas hechas con cajas de puros, arpas, pequeños teclados... todo lo que caía en mis manos que no fuese una guitarra. Hice algunas cosas con guitarra que no quedaron tan mal, pero decidí no usarlas. Lo importante era tener un sonido distinto que diera unidad al conjunto y eso me llevó a escoger las canciones que creía con más fuerza, que curiosamente tenían pianos en lugar de guitarras

-¿Qué te gusta del piano? ¿Cómo calificarías tu maneras de tocar? -Lo que me gusta del piano es que no tiene nada que ver con la guitarra. Es algo así como enfrentarse a una bestia… Durante tres meses casi ni me atreví a sentarme delante. No sé tocar el piano, pero me pongo delante y actúo como si fuera una pianista virtuosa en un concierto… te puedes parecer gracioso pero así hice el disco. Improvisaba como una pianista, grababa y cuando encontraba buenos partes las elaboraba. Ha sido una manera totalmente nueva de escribir. Y líricamente, este disco también ha sido distinto. He practicado algo nuevo a lo que llamo ‘escritura en el momento’. Normalmente recurro a ideas que he ido acumulando con el tiempo pero como escribo a todas horas, usaba textos que acababa de redactar de una manera casi improvisada. Trabajé de esa manera tan fresca para ver qué pasaba y así es como salió el disco.

-Y sin embargo te has atrevido a dar conciertos sólo con piano. ¿Qué recuerdas del primero? -Fue el año pasado, en un festival literario en Gales, y resultó una experiencia aterradora estar allí sola con el piano ante dos mil personas. He hecho unos cuantos más y siempre aparece esa sensación de pánico. Pero los hago porque tengo un deseo irrefrenable de cantar y tocar en público haciendo algo distinto; siento que es para lo que estoy en este mundo.

-Tu voz también suena distinta. -Me costó mucho encontrar la forma en que quería cantar. Pensé mucho en los aspectos de mi voz que no me gustaban e hice un montón de pruebas. He crecido escuchando discos de cantantes americanas de blues y al final esa influencia está dentro, pero he tratado de recordar quién soy y cómo hablo para cantar como una mujer británica. No quería tener un estilo caricaturizable, sino cantar de la manera más pura posible, con el punto naïf de la infancia.

-Siempre se te ha asociado con el blues, pero de la influencia del blues y del rock no hay casi ni rastro en el disco. -El blues y el rock están en mis huesos pero no los echo en falta. Ahora estoy más excitada con el nuevo sonido. Este disco tiene una mezcla de ingredientes atemporales que resultan difíciles de ubicar. Podría ser de hace cien años o de dentro de cien. Estas canciones tienen un componente atemporal, son como un nuevo estilo de música que no puedo comparar con nada, porque no encuentro puntos de referencia.

-¿Cómo definirías tu estilo? -Creo que nunca he tenido una dirección clara a nivel musical. Al contrario, me caracterizo más bien por la falta de dirección. Mi único objetivo es no repetirme y tener un punto diferenciador. Siempre he procurado no repetir técnicas para conseguir que una canción funcione. No tiene ningún sentido hacer algo si no es nuevo. Hay demasiada música en el mundo como para hacer más de lo mismo. Normalmente no me gusta escucharme pero este disco ha alterado eso porque me cambia cada vez que lo pongo. Me hace sentirme confundida, desubicada, confortada y animada al mismo tiempo.

-Desde tus comienzos, hace ya 16 años, has sacado ocho discos. ¿De cual, aparte de éste, estás más orgullosa? -Probablemente, de ‘Is this desire’, con ese disco sentí que todo se conjuntó y funcionó en el momento y la medida justa. ‘Stories (from the city, stories from the sea)’ fue un buen disco de pop hecho con más oficio que corazón. Otras veces se trata de explorar o buscar algo que se encuentra dentro de tu alma. Pero en ‘Is this desire’, ‘To bring you my love’ y este último, el corazón y el oficio que da la experiencia que han juntado bien. Aquel disco fue un instante especial que luego pasó. Quizás ese es el proceso natural de las cosas, parece que hay un ciclo en el que las cosas confluyen y funcionan; luego se alejan y se echan de menos por un tiempo.

dilluns, 17 de març del 2008

ENTREVISTA MICK JAGGER



Mick Jagger, el cantante de la legendaria banda los Rolling Stones, respondió a las preguntas de los lectores de la BBC.


-un extracto de dicha entrevista-


¿Qué criterio utilizó para seleccionar las canciones del disco Lo mejor de Mick Jagger? Cheryl, Kentucky, EE.UU.
Puse mis canciones en un computador y las escuché todas. Después, en un papel, las clasifiqué como 'buenas', 'malas', y 'horribles' y me quedé con las buenas.

The Rolling Stones obtuvieron su primer gran éxito en el Reino Unido en 1963.¿Piensa hacer una gira en solitario? Aden Orr, EE.UU.
Acabo de terminar dos años de gira y ahora estoy descansando. Es por eso que ahora no lo veo probable.

Usted es más viejo que mi padre, pero él, a los 60 años, casi no se mueve del sofá después de trabajar 48 horas a la semana. ¿Podría darle algún consejo para conservar la energía y seguir "rockeando"? Claire Cobb, Reino Unido
Eso es una semana muy larga. Debería irse a Francia y trabajar menos. Debería trabajar 30 horas y salir más a bailar con su hija. Usted debería enseñarle.


Me gustaría saber si el Mick Jagger que vemos en escena es la persona real o una caricatura desarrollada en el tiempo e influenciada por lo que el público espera de usted. Ian James, Reino Unido
¡Que pregunta más cínica! Un personaje, quizás. O diferentes personajes dentro de otros personajes, porque hay que hacerse el triste, el feliz, el cínico... depende de la canción que estés tocando. Es un poco como actuar.
Creo que el personaje que toca frente a 50.000 espectadores es algo diferente al que está hoy hablando en esta entrevista de tú a tú, o del que está preparando el desayuno para sus hijos. Nadie quiere preparar el desayuno a sus hijos diciendo (pone la misma voz que en un concierto) '¿Como están ustedes?'. Obviamente, es diferente estar en casa que sobre un escenario.

¿Cuál de los temas clásicos de The Rolling Stones está cansado de tocar? Paul Summerton, Reino Unido
No estoy cansado de ninguno de ellos. Me gustan todos por igual, ya que son como mis hijos.

¿Qué hace en su tiempo libre, cuando no está de gira con los Rolling Stones? ¿Como es un día normal para usted? Andrew Lawrence, Reino Unido
Lo mismo que todo el mundo. Me levanto lo más tarde que puedo, desayuno lo más tarde posible, voy un rato al gimnasio, paseo, leo un libro. Un día de vacaciones de verdad, como un domingo, voy a comer con mis hijos. Salgo a bailar. Eso es todo.

Cree usted que se merece el título de Caballero? Andrew Platt, Reino Unido
No creo que deba preocuparme si me lo merezco o no. Se trata de si te lo dan, o no. 'Mi querida Majestad, por favor acepte que le devuelva mi título de Caballero porque realmente no me lo merezco'. No creo que nadie haga eso. Creo que está muy bien tenerlo.

¿Qué bandas modernas escucha y cuáles cree usted que tendrán una carrera tan larga como la de los Rolling Stones? Claire Fleming, Reino Unido
Me gustan Kings of Leon, Greenday... pero no se si alguna de esas bandas va a durar para siempre, ya que no sé si realmente quieren. Quizás tan sólo quieran ser músicos. No todo el mundo quiere permanecer en un grupo.


¿Canta usted en la ducha? Dani, Reino Unido
Claro, pero normalmente no canto mis canciones. Lo que pasa en la ducha es que nunca sabes lo que vas a cantar. Puede ser algo que escuchaste en la radio o algo antiguo.

En una de las entrevistas suyas que vi en televisión usted mencionaba algo a cerca de rezar antes de una actuación. ¿Reza usted siempre antes de una actuación? ¿A quién le reza? Mike McKinley, EE.UU.
Creo que eso fue una broma, aunque sí hay gente que reza antes de actuar. Pero no se me ocurre una banda menos dada a rezar antes de una actuación que los Rolling Stones. Quizás nos tomemos un trago, pero es poco probable que recemos.

¿Qué guarda usted en su reproductor de mp3? David, Reino Unido
8GB con todo tipo de música. Me compré uno nuevo hace unos días. Tengo de todo en mi reproductor. Todo tipo de música. Cuando te bajas música de internet, las canciones se clasifican de manera extraña. El otro día encontré a Bing Crosby bajo de la categoría de 'músicas del mundo'. Toda la música india la tengo en esa categoría, así que si pongo el modo de reproducción aleatoria escucho a Bing Crosby.


Estoy enseñando ahora a mis alumnos de 11 años el impacto de los Rolling Stones en los años 60 en Gran Bretaña. ¿Como se siente usted formando parte de los libros de historia? ¿Como respondería usted en un examen a una pregunta sobre el impacto de los Rolling Stones en Gran Bretaña? Alison McClean, Reino Unido
Tengo una hija que estudia y que tiene un libro en el que salgo yo. Ella es mucho más tradicional y está más interesada en las causas de la I Guerra Mundial. Supongo que la música pop fue muy importante el los años 60, quizás demasiado. Era uno de los elementos de la cultura popular.
Alison, estoy seguro de que lo que enseñas forma parte de la cultura popular en general. Estoy seguro de que es inteligente y preciso o quizás no, viendo muchas de estas cosas que no tienen sentido. Pero creo que fue un momento histórico interesante.
¿Cómo se llevaban los Rolling Stones con los Beatles? Hug Gale, Reino Unido
Muy bien. Por supuesto que había mucha competencia entre nosotros, pero los Beatles eran mucho más populares y empezaron antes que nosotros. Eran inmensamente conocidos y desde entonces no ha habido una banda tan importante. Pero nos llevamos muy bien con ellos y nos fueron muy útiles. Nos dieron una canción, que fue uno de nuestros primeros temas en el Top 10 en Inglaterra. Era muy fácil llevarse bien con ellos. Pero no siempre se portaron bien con todo el mundo.
¿Tiene previsto acabar pronto con los Rolling Stones? Tiene pensado tomarse un descanso u opina usted como su compañero Keith Richards que "la única manera de dejarlo será en un ataúd"?David Nichol, Irlanda
No lo sé. No soy adivino. Estoy seguro de que los Rolling Stones harán más cosas, más discos y más giras. No tenemos ninguna intención de parar. Nunca se sabe lo que puede pasar pero, por lo que a mí respecta, estoy seguro de que continuaremos.

Si usted tuviese una máquina del tiempo, ¿con quién en la historia de la música le gustaría poder cantar? Marc McFarland, EE.UU.
Quizás los castrati. Recuerdo ver hace poco en televisión un programa que intentaba recrear la manera de cantar de los castrati. Pero no podían mostrar cómo sonaban estos chicos, así que viajando en el tiempo iría a la Venecia del siglo XVIII y escucharía su canto.
¿Después de todos estos años, se pone usted nervioso alguna vez sobre un escenario? Jan, EE.UU.
No, no nos ponemos nerviosos. La primera noche de una gira puede ser horrorosa porque no sabes bien lo que va a pasar. No sabes como funcionará el escenario y todo lo demás, y todo puede salir terriblemente mal. Pero normalmente todo va bien. He visto a gente aterrorizada sobre el escenario y eso es muy malo. Uno piensa ¿porqué están haciendo todo esto?
¿Tiene algún sueño por cumplir? Anthony Price, Reino unido
Bueno, nunca he dirigido una película y me gustaría hacerlo.
Vía BBC.

divendres, 7 de març del 2008

LA DHARMA A L'AUDITORI. 05/04/2008


CONCERT ELÈCTRICA DHARMA - 05/04/2008 SALA 2 - AUDITORI 22H SERRA vs MILES

En motiu del centenari del naixement d'en Joaquim Serra, voldriem afegir-nos als actes d'homenatge que s'estan duent a terme al llarg d'aquest 2007, amb la nostra humil, modesta i, tal vegada, agosarada contribució.

Es tracta d'una idea que, com en el cas d'ajuntar un grup de rock i una cobla de sardanes (projecte que ja vam poder realitzar l'any 1981 amb un concert històric al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània), ens ha estat ballant pel cap gairebé de d'un bon començament.

Ja a l'època del nostre segon disc L'oucomballa, quan els periodistes ens demananven un nom que definís la nostra música, nosaltres els engegavem un: "Digue-li Quim Davis o Miles Serra".

I aquesta és, ara, la nostra proposta, el repte de lligar dues coses molt diferents per crear-ne una de nova: una excitant fusió entre el món sardanístic del gran compositor empordanès Joaquim Serra i el jazz-rock d'inspiració davisiana.

Posar cara a cara mons, en principi, molt distants, però que en el nostre imaginari s'acoblen d'una manera visceral, instintiva. Barregar les melodies lluminoses i mediterrànies d'en Serra amb el món sonor, innovador i avantguardista, d'en Miles, el príncep de les tenebres. Una barreja d'una intensitat poètica imprevisible.

Aquesta és, doncs, l'espurna que ha d'engegar el motor d'aquesta recerca, d'aquest viatge intercultural carregat de futur. I esperem obtenir la recompensa que mereixen aquells que s'arrisquen.





La vall dels ecos | Bitches Brew

Remembrança | It's About That Time

D'una manera silenciosa

Black Satin | Festa camperola

Lonely Fire | Puigsoliu

La presó de Lleida | All Blues

So What | La noia alegre que no sap plorar

La moixeranga d'Algemesí | Yesternow

dilluns, 3 de març del 2008

ENTREVISTA GROUCHO MARX


150 AÑOS DE ENTREVISTAS. Un bigote, un puro y unas grandes zancadas son las señas de identidad tras las que se esconde uno de los grandes cómicos del cine. Julius Henry Marx, más conocido por Groucho Marx, rodó junto a sus hermanos una serie de filmes llenos de humor surrealista. Las alocadas películas de los Hermanos Marx han pasado a la historia como un ejemplo del ingenio humano.

-No sé qué clase de entrevista pretende hacerme. ¿Quiere que sea una entrevista absurda? No me sé ningún chiste.

-Podemos empezar por cuál es la pregunta que más le hacen los entrevistadores.

-"¿Podría hablar Harpo ?".

-Quizá se la hagamos más adelante. ¿Por qué no empieza contándonos lo primero que recuerda?

-Me pide que me remonte a casi cien años atrás.

-De acuerdo. Entonces, ¿cuáles son sus primeros recuerdos de la infancia?

-Yo colgado de la trasera de una camioneta en marcha. Gummo iba conmigo y debíamos de ser bastante pequeños, porque todavía no teníamos el piano. Y recuerdo haber jugado al stickball (juego callejero parecido al béisbol), lo que era todo un desafío porque jugábamos sin pelota. No podíamos permitimos comprar una. En fin, el caso es que donde vivíamos en Nueva York estábamos rodeados de fábricas de cerveza. Cuando iba al colegio de pequeño, siempre olía a malta. También recuerdo al hielero; gritabas por la ventana para decirle cuánto hielo querías. No teníamos nevera; éramos muy pobres. Mientras él hacía la entrega, nos metíamos en su carro y le robábamos pedacitos de hielo. Desde entonces siempre se me ha dado muy bien romper el hielo.

-¿Hasta qué punto eran ustedes pobres?

-Tanto que cuando alguien llamaba a la puerta nos escondíamos todos. Pagábamos un alquiler de 27 dólares al mes y éramos 10. Los cinco hermanos, mi padre y mi madre, mi abuelo y mi abuela y una hermana adoptada. Éramos 10 y sólo teníamos un cuarto de baño.

-¿Quería ser actor de pequeño?

-No, quería ser escritor. Me hice actor porque éramos muy pobres... El caso es que decidí meterme en el mundo del espectáculo.

-¿Por qué?

-Porque tenía un tío en el negocio que ganaba 200 dólares a la semana, y yo estaba siempre a dos velas.

-Cuando aún era pobre, ¿qué creía que significaba ser rico?

-Solía pensar que ser rico significaba tener un montón de dinero. Ahora creo que significa tener un montón de dinero.

-Háblenos de sus padres.

-Bueno, mi madre venía de Alemania, mi padre de Francia. Cuando conoció a mi madre ninguno de los dos entendía una palabra de lo que decía el otro, así que se casaron. Hablaban en alemán porque mi madre era la más fuerte de los dos. Mi padre no era demasiado culto. Mi madre tampoco, pero era más inteligente. Vivió el tiempo suficiente para ver cómo alcanzábamos el éxito en Broadway.

-¿Tuvo su madre una influencia tan importante como se dice a la hora de animarle a lanzarse a los escenarios?

-Por supuesto. Y en cuanto pudo, hizo que los otros siguieran mis pasos. Fue así como nos convertimos en los Hermanos Marx. Ella misma se ocupaba de buscarnos trabajo. Estaba convencida de que tenía que tener aspecto de joven, así que se ponía un corsé y una peluca rubia cuando iba a visitar a los agentes. Por aquel entonces debía rondar ya la cincuentena, y todo el mundo sabía que lo que llevaba era una peluca. Si estaba jugando a las cartas en casa de alguien y se hartaba de llevar el corsé, se lo quitaba y lo envolvía en un periódico, con los cordones colgando.

-Pertenecía a una familia relacionada con el teatro, ¿no es así?

-Mi abuela tocaba el arpa y cantaba a la manera tirolesa. Mi abuelo era ventrílocuo y mago.

-¿Y su padre?

-Era un sastre procedente de Estrasburgo, el peor de la historia. Todos sus clientes eran fácilmente reconocibles: una de las perneras del pantalón era más corta que la otra.

-¿Tuvo usted alguna novia mientras crecía en Nueva York?

-No hasta más adelante, cuando empezamos a viajar con espectáculos de variedades de tres al cuarto. E incluso entonces no pasábamos suficiente tiempo en las ciudades como para conocer a nadie.

-¿Entonces cómo conocía a chicas?

-Íbamos a las casas de putas. Teníamos mucho éxito en las casas de putas.

-¿Y eso?

-¡Les montábamos el espectáculo!

-¿Quiere decir que actuaban en los burdeles?

-Como lo oye. Les hacíamos nuestro número al completo Harpo y Chico tocaban el piano y yo cantaba. Las chicas solían ir a vemos al teatro y, si les gustábamos, nos mandaban una nota los camerinos: "Si no tenéis nada que hacer esta noche después del espectáculo, ¿por qué no os acercáis a vernos?". Siempre estábamos persiguiendo a las chicas. Llegábamos a una ciudad, había un hotel, y en el entresuelo tenían un piano. Chico se ponía a tocar y en un dos por tres había 20 señoritas alrededor.

-Circula el rumor de que usted y Harpo se presentaron una vez desnudos en una fiesta.

-Eso fue cuando estábamos con I'll say she is (Y tanto que lo es) y nos invitaron a la despedida de soltero de un amigo que iba a casarse. Total, que Harpo y yo nos metimos en el ascensor y nos quitamos toda la ropa y la guardamos en unas maletas. Íbamos en pelota picada. Pero nos bajamos en el piso equivocado, donde la novia estaba celebrando una fiesta para sus amigas. Así que corrimos en cueros de un lado para otro hasta que apareció un camarero con dos trapos de cocina. Bueno, en mi caso, una toalla de baño.

-¿Quién les escribía los textos cuando empezaban?

-Lo hacía yo. Excepto en el caso de Harpo, que no decía nada.

-¿Escribía usted también para Zeppo?

-No había necesidad. Era el más gracioso de todos, pero no participó en el número mucho tiempo. Eso sí, duró más que Gummo, que ingresó en el ejército durante la I Guerra Mundial.

-¿Por qué no se reincorporó al grupo después de la guerra?

-No quería ser actor. Se metió en la industria de la confección. Recuerdo que Gummo tuvo un hijo llamado Bobby, y Bobby llegó un día a casa desde el colegio y su padre le preguntó: "¿Cómo te ha ido hoy en el colegio?". Y Bobby dijo: "Bueno, la profesora nos preguntó a todos quiénes eran nuestros padres, y yo le contesté: "Groucho Marx". Y Gummo le dijo: "¿Por qué le has dicho eso?". Y Bobby le respondió: "A ti no te conoce nadie".

-Ha dicho que jamás tuvo que escribirle diálogos a Harpo, dado que no hablaba. ¿Habló alguna vez Harpo en un espectáculo de los Hermanos Marx?

-Hablaba un montón en un número escolar de vodevil que solíamos hacer en su día. Hacía el papel de un muchacho llamado Patsy Brannigan. Patsy Brannigan era un chaval con el pelo rojo y una nariz rara. De ahí sacó Harpo la idea de su peluca. Un tipo le había enseñado un discurso lleno de palabras rimbombantes y en ocasiones Harpo dejaba al público boquiabierto al pronunciarlo. No entendía la mayor parte de lo que decía, pero le encantaba el discurso

-¿Conseguían hacer reír a la gente en aquellos tiempos?

-De vez en cuando. Especialmente cuando Zeppo salía a escena y decía : "Papá, ha llegado el hombre de la basura", y yo le contestaba: "Dile que no hoy no queremos". Otra vez Chico me estrechaba la mano y me decía: "Me gustaría decirle adiós a su esposa", y yo le respondía: "Y a mí también"

-¿Cómo creó el personaje de Groucho?

-En la época en que interveníamos en espectáculos de variedades de poca monta, iba probando cosas, y si daban resultado las conservaba. Si nadie se reía, las quitaba y escribía otras distintas. Al cabo de poco tiempo ya tenía un personaje

-¿Cuál fue el origen del bigote?

-El bigote surgió cuando estábamos representando un espectáculo llamado Home again (De vuelta en casa) . Mi esposa estaba dando a luz por aquel entonces y solía pasar mucho tiempo en el hospital con ella. Una noche me retrasé más de la cuenta y para cuando quise llegar al teatro se me había hecho demasiado tarde para pegarme el bigote, así que me lo pinté con un poco de pintura grasa. Al público no pareció importarle, así que lo adopté.

-¿Cómo desarrolló los andares de Groucho?

-Un día estaba de broma y empecé a andar en plan vacilón. Al público le gustó, así que conservé el estilo.

-¿Cuál fue su primer gran éxito?

-Una obra llamada I'll say she is (Y tanto que lo es).

-¿No es usted amigo de Orson Welles?

-Bueno, he hecho muchas cosas con él. Comedias. Es un tipo grandioso haciendo de payaso serio para las réplicas. También es grandiosamente orondo.

-¿No era usted también amigo de Humphrey Bogart?

-Me pasaba las horas muertas en su casa. Era un anfitrión maravilloso. Se metía dos o tres pelotazos de licor y se montaba en su yate para perder de vista a Lauren Bacall. No es que ella no le gustara. Simplemente le gustaba estar rodeado de hombres.

-Los hermanos Marx tienen también cierto número de amigos literatos. ¿No mantuvo usted correspondencia con T S. Eliot?

-Él me escribió primero. Me dijo que era un admirador mío y que le gustaría tener mi fotografía. Así que le mandé una fotografía. Y él me la devolvió con una nota que decía: "quiero una foto suya fumando un puro". Total, que le envié una. Más adelante me dijo que sólo había tres personas que le importaran: William Butler Yeats, Paul Valery y Groucho Marx. Tenía las tres fotografías en su despacho. Cuando fui a visitarle, pensé que querría hablar sobre todos aquellos libros importantes que había escrito, como Murder in the cathedral (Asesinato en la catedral). Pero quería hablar de los Hermanos Marx. Naturalmente, nos hicimos muy amigos y mantuvimos una abundante correspondencia. Hablé en su funeral.

-¿Por qué son hoy más serias (o menos graciosas) de lo que solían serlo las películas y los libros?

-Ya no quedan cómicos. Chaplin ya no trabaja; es demasiado viejo y no puede. Mae West no es demasiado vieja, pero no quiere trabajar. Buster Keaton ha muerto. W. C. Fields ha muerto. Laurel y Hardy han muerto. Y Jerry Lewis no me ha hecho reír desde que dejó a Dean Martin. Una de las razones por las que ya no hay cómicos es que no hay sitio donde pueda formarse un actor cómico.

-¿Cómo se conocieron usted y Chaplin?

-Pues verá, mis hermanos y yo estábamos actuando en Canadá, y Chaplin también. Trabajaba en un número llamado A night at the club . Era una representación muy divertida. Recuerdo que participaba una solterona enorme que solía cantar y, mientras lo hacía, Chaplin masticaba una manzana y le escupía las pepitas a la cara. El caso es que un día que estábamos en Winnipeg, mis hermanos se fueron a buscar unos billares donde matar tres horas antes de salir para la costa. Dado que yo no jugaba al billar, que no juego a las cartas ni hago apuestas, y sólo fumo ocasionalmente -justo lo suficiente para toser-, me fui a dar un paseo y pasé ante un teatro desvencijado, el Sullivan-Considine. Oí una carcajada estruendosa y pagué mis 10 centavos. Entré y allí, sobre el escenario, había un tipo pequeño andando en círculos de un modo un tanto peculiar. Era Chaplin. El mejor actor que he visto en mi vida. Todo pantomima.

-Háblenos de alguno de los otros grandes cómicos que ha conocido. ¿Qué hay de Buster Keaton?

-Inventaba gags para Harpo cuando estábamos en la MGM.

-¿En qué películas?

- A night in the opera (Una noche en la ópera) , A day at the races (Un día en las carreras), Go West (Los Hermanos Marx en el Oeste). Por aquel entonces estaba arruinado, pero era fantástico para Harpo. Harpo necesitaba buenos gags, y Keaton era un cómico incomparable en las películas mudas.

-¿Tiene alguna favorita entre las películas que los Hermanos Marx hicieron para la MGM? -Me gustaron Duck soup (Sopa de ganso) y Horse feathers (Plumas de caballo), y me gustan partes de Animal crackers (El conflicto de los Marx), pero creo que mi favorita es A night at the opera (Una noche en la ópera).

-¿Por qué?

-Porque tiene escenas estupendas, escenas muy divertidas. Como la del camarote en el que me reúno con la señora Claypool, interpretada por Margaret Dumont. Tengo una cita con ella, y cuando llega a mi habitación salen de ella 14 personas. Disfruté de todas mis escenas románticas con Margaret Dumont. Era una mujer maravillosa. Era la misma fuera del escenario que encima de él, una matrona estirada y muy digna. Y lo más gracioso de todo es que nunca comprendió los chistes.

"Lo más satisfactorio que he hecho en la vida ha sido bailar sobre la tumba de Hitler. Estuve sublime"

-Tras A night in Casablanca (Una noche en Casablanca) hizo usted tres películas seguidas sin sus hermanos. No son las más valoradas por el público, ¿cierto?

-No, y tampoco son películas. Después de Casablanca hice Copacabana, A girl in every port (Un amor en cada puerto) y más tarde Double dynamite (Una rubia peligrosa). La última fue una catástrofe de tal calibre que estuvo a punto de arruinar al estudio.

-La última película de los Hermanos Marx, Amor en conserva, se rodó en 1950, y ese mismo año emprendió usted una nueva carrera con el concurso televisivo Apueste su vida. ¿Le gustó hacer ese programa?

-Puede apostar su vida a que sí. Ahí están algunas de las mejores cosas que he hecho.

-¿Qué significado tenía el pato en sus programas de televisión y en sus películas?

-Es más fácil improvisar un chiste sobre un pato que sobre un elefante.

-¿Cómo era Hollywood cuando apareció usted por aquí?

-Bueno, yo era mucho más joven.

-Eso se da por supuesto ¿Cuándo se vino a vivir aquí?

-Llegamos en 1930 desde Nueva York, firmamos inmediatamente con la Paramount e hicimos 12 películas con ellos.

-A juzgar por los periódicos de la época, se diría que los Hermanos Marx pusieron la ciudad patas arriba.

-Nos lo pasamos bien. Éramos jóvenes. Pero no creo que la ciudad haya cambiado gran cosa, excepto porque hay menos estudios por culpa de la televisión.

-¿Le interesaría actuar en alguna otra película?

-No. No a menos que fuera un gran papel, que los horarios fueran cortos y que me pusieran carteles para que no tuviera que memorizarlo todo.

-John Casavetes ha dicho que es usted el mejor actor que jamás haya vivido.

-Estaba borracho.

-Pues hay muchos actores jóvenes que admiran el modo en que juega consigo mismo en la pantalla.

-Juego conmigo mismo, desde luego, pero mayormente fuera de la pantalla.

-¿Qué haría si se retirara por completo?

-Recibiría algún mensaje de vez en cuando y me afeitaría y daría un paseo. De todos modos, no pienso retirarme. Me gustaría morir sobre el escenario, pero no tengo planes de morirme en absoluto.

-¿Qué es lo más satisfactorio que ha hecho en su vida?

-Fui a Alemania, y mientras estaba allí, me mostraron la tumba de Hitler y bailé sobre ella. Nunca he sido un gran bailarín, pero Dios, ¡ese día estuve sublime!

-¿Qué se siente al tener 83 años?

-Sigo vivo. Eso es todo. Sé que aún sigo vivo porque me despierto por las mañanas. Si no me despertara, eso significaría que estaría muerto. Pero, ahora que hablamos de no saber si está uno vivo o muerto, recuerdo que una vez visité la oficina de The New York Times y me enseñaron mi necrológica. No era gran cosa. Me ofrecí a mejorarla, pero rechazaron mi oferta.

-¿Qué clase de cigarros fuma?

-Éste viene de La Habana. Cuesta cuatro dólares. Habano de verdad, no de los de las islas Canarias.

-Se dice que los embusteros son grandes cuentacuentos. ¿Cuál es su historia favorita?

-¿Limpia o sucia?

-Simplemente graciosa

-Pues verá, una puta pilla a un cliente. No, una mujer casada pilla a un tipo, se le lleva a su apartamento y se van a la cama. Cuando están en plena faena, el hombre dice: "Nunca me había acostado con una mujer como tú. Eres la mujer más extraordinaria en la cama que jamás haya conocido. No soy un hombre religioso, pero cuando muera, si existe el más allá, pienso volver a buscarte, no importa en qué parte del mundo estés". Y ella le dice: "Bueno, si es que vuelves, procura hacerlo por las tardes".

-Aparte de los cigarros baratos, ¿qué es lo que más le irrita?

-Esta entrevista.

-Una última pregunta: ¿Qué haría si pudiera volver a vivir toda su vida?

-Probar más posiciones.

dissabte, 23 de febrer del 2008

GUIO: EL MEU AVI - MARIA AURELIA CAPMANY





Guillem-Jordi Graells
La Maria Aurèlia és una de les grans personalitats, més fascinants, més atractives, més singulars, més poc convencionals, menys usuals, menys previsibles que ha donat aquest país en la segona meitat del segle XX.


Narració
Maria Aurèlia Capmany va ser una activista cultural: escriptora, dona de teatre, feminista... Ella representava un món que el franquisme havia destruït i va fer de pont amb les generacions més joves.


Montserrat Palau i Magí Sunyer
Home, jo suposo que en molts sectors devia ser perillosa, però per naltros era summament atractiva la seva perillositat. Trencadora. Era un exemple


Narració
Provocadora, polemista, intel·lectual incisiva, va ser també un model per aquelles dones que no volien quedar relegades a un segon terme.


Pilar Aymerich
La primera vegada que vaig veure la Maria Aurèlia, anava tota vestida de negre, amb una faldilla de tubo i uns talons d'agulla molt alts. Portava un gran medalló i fumava puros. I vaig tenir consciència que, per primera vegada, estava davant d'una dona lliure.


Títol: MARIA AURÈLIA CAPMANY, una dona lliure

Narració
La Maria Aurèlia Capmany no es va voler casar mai i tampoc va tenir fills. L'Albert Basart és el seu nebot nét.


Albert Basart
Aquest llibre me'l va dedicar quan vaig néixer, és un llibre seu. El llibre es diu ABC, Anna, Bel i Carles. Jo també em dic ABC, perquè sóc Albert Basart Capmany. I li va fer gràcia i res, em va fer una dedicatòria, curteta. I és el primer llibre dedicat que vaig tenir, de la Maria Aurèlia.



Albert Basart
A la Maria Aurèlia la vaig conèixer poc, quan va morir jo tenia 10 anys, era un nen.



Albert Basart
De fet, conec més coses de la Maria Aurèlia, de lo que m'han explicat a casa, del que he llegit, i no de la relació que vaig tenir amb ella, perquè jo no era més que un nen que anava a casa seva de tant en tant, a fer visita, i prou. Tot i això, estic més que orgullós que fos la meva tia àvia.



Anna Capmany
La relació amb la nostra tia no era la típica de ties i nebodes estàndard. Eh... Home, era una tia molt especial i una senyora fantàstica. Quan venia era com si fos una festa. Però clar, si estaven amb angines no et venia a veure i et portava una taronja. No era d'aquest tipus de tia.


Narració
Maria Aurèlia Capmany neix l'any 1918 a Barcelona. De ben petita, els seus pares es traslladen a viure a la Rambla, que serà el seu paisatge més propi. El seu avi, Sebastià Farnés, i el seu pare, Aureli Capmany, són dos folkloristes reconeguts de l'època. La Maria Aurèlia es forma en una família catalanista, republicana, d'esquerres. Aquest és el seu primer referent.

Narració
El segon referent fonamental és l'Institut-Escola, on estudia el batxillerat. Aquesta institució va ser un model en l'ensenyament de la República, pel seu caràcter progressista i modern. El lema de l'escola era fer "homes bons, i si a més eren savis, millor".

Avui els antics alumnes de l'Institut-Escola han tornat a la seu d'aquest centre per celebrar els 70 anys de la seva fundació.



Alumne Institut-Escola
Mira, per fer història natural sortíem al parc i collíem les plantes, les dibuixàvem, fèiem disseccions en les flors, després...



Alumne Institut-Escola
No teníem llibre de text, el llibre de text era la nostra llibreta. I tampoc hi havia exàmens.



Alumne Institut-Escola
Hi havia ordre i disciplina sense que hi hagués programada la disciplina com a instrument, no?



Alumne Institut-Escola
No ens deien "és que has de seguir per aquí, has de seguir per allà"; aquí no hi havia ni files ni llistes ni coses que ens reprimissin per res...




Alumne Institut-Escola
La Maria Aurèlia Capmany era molt moguda, era divertida i era dinàmica. Era un belluguet, en una paraula.



Alumnes Institut-Escola
- Home, no era una noia, parlem clar, massa atractiva. Així com la Sugranyes o la Sió, aquestes eren molt mones, ella no. Era una mica com va ser sempre.
- Sí, una miqueta grasseta.
- Ara, simpàtica i bona alumna, això sempre.



Alumne Institut-Escola
Una vegada, un dels professors de literatura ens va dir que féssim una llista de tot lo que havíem llegit i ella ens va deixar impressionats, perquè va ser una literatura completa, ho havia llegit tot.


Narració
Però a partir de l'any 39, el món per al qual havia estat preparada la Maria Aurèlia s'ensorra.

Amb la victòria feixista, ella és ben conscient que forma part dels perdedors. Té 21 anys.



Arxiu, entrevista Montserrat Roig-Maria Aurèlia Capmany, 1977
Això va ser un trencament ferotge. Nosaltres hem parlat poc de la guerra, però va ser molt dolorosa. I havent estat educats per a un món democràtic, lliberal, respectuós amb les idees de tothom, i trobar-se amb la crisi de la guerra i de la postguerra va ser molt dolorós per nosaltres.



Agustí Pons
I ella tenia raó de sentir-se agraviada per la nova situació, perquè pensem que Pilar Primo de Rivera, l'any 40 o l'any 39, fa un discurs que diu: "Pasó aquella niña del Instituto Escuela", que sembla un paràgraf destinat a la Maria Aurèlia, no?



Arxiu, entrevista Montserrat Roig-Maria Aurèlia Capmany, 1977
En fi, amb l'onada franquista desapareixia el meu país, desapareixien les lleis que a mi m'havien fet tal com jo era, desapareixia la meva llengua, desapareixia tot, pràcticament tot. I per tant, des del punt de vista com a dona, significava el decantament a tota gestió directa de la vida social.



Agustí Pons
I moltes dones de l'edat de la Maria Aurèlia no són prou fortes per enrocar-se i per dir: "Nosaltres teníem aquells valors." Perquè, és clar, la pressió del nou Estat és molt penetrant...



Arxiu, entrevista Montserrat Roig-Maria Aurèlia Capmany, 1977
Molt aviat em vaig adonar que jo no podia lluitar de front. És a dir, jo no tenia forces per oposar-me a tota una derrota col·lectiva de poble i de classe social. Per tant, havia de lluitar amb les armes que jo tenia en mà, i vaig procurar lluitar amb les armes que jo tenia en mà, a poc a poc, lentament, adaptant-me cada dia i en cada circumstància, tractant de trobar unes sortides concretes en cada moment.


Narració
La primera sortida que troba després de la guerra és ingressar a la Universitat de Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres.



Agustí Pons
Ella destaca de seguida a la facultat, però a la vegada la situació de casa seva ha esdevingut tan penosa econòmicament, que es veu obligada a gravar vidre. Bueno, això feia que ella portés una mena de doble vida...
... Ella era la pobra de la classe, els seus amics deien: "Mira que és exòtica que va vestida amb una cortina." No, anava vestida amb una cortina, o s'havia arreglat una cortina per vestir, perquè no tenia més diners, però en canvi era la noia que destacava de seguida a les classes.


Narració
Quan acaba la Universitat, treballa de professora d'institut. En aquesta època comença a escriure els primers llibres i el 1948 guanya el premi Joanot Martorell. Però la censura bloqueja l'edició d'aquestes novel·les, que no es publicaran fins al cap de molts anys.


Agustí Pons
I feies un llibre i te'l prohibien, i anaves a fer un viatge i et treien el passaport. Home, era una, parlant amb plata, una putada darrera l'altra. Això només ho aguantes d'una manera, que és essent tu més fort que l'altre. Hi havia altres escriptors que van viure en les mateixes circumstàncies, i que es van tancar a casa seva i van escriure. Ella és una escriptora moderna, és a dir, és una escriptora que té una idea del món i que aplica aquesta idea del món a tot el que fa.


Narració
El 1960, amb el jove director Ricard Salvat, funda l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que té la seu a la Cúpula del cine Coliseum de Barcelona. A la Maria Aurèlia, el teatre li canvia la vida.



Josep Anton Codina
Era una escola que mirava d'estar inserida en el seu temps, inserida en les coordenades socials i polítiques del moment. Eren uns anys de franquisme dur, els seixanta.


Agustí Pons
L'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual representa l'efervescència cultural del moment. Les seves estrenes eren memorables, encara que hi hagués poca gent... La vida personal, la vida pública, la vida de teatre, la revolució, tot anava barrejat.

Pilar Aymerich
Allà, doncs, ha sortit gent de teatre que després ha influït en tot l'ambient teatral de Catalunya. Vull dir, des d'un Fabià Puigserver, un Josep Maria Benet i Jornet, el Francesc Nel·lo, el Josep Montanyès mateix.

Narració
A l'Adrià Gual, s'hi van representar obres d'autors catalans contemporanis com Espriu, Pedrolo, Brossa, Villalonga o la mateixa Maria Aurèlia. I també grans noms del teatre internacional: Shakespeare, Pirandello, Ionesco o Brecht.


Josep Anton Codina
El director pròpiament dit era el Ricard Salvat, però la Maria Aurèlia, com si diguéssim, era la directora espiritual. Eren un duo que es complementaven molt bé, perquè el Ricard Salvat era molt seriós, molt acadèmic i molt universitari. La Maria Aurèlia era molt més lliberal...



Maria Martínez
Aquesta imatge de llibertat, de ser allà perquè ella volia, de saber dirigir gent, de fumar amb aquell desparpajo, de parlar d'aquella manera, d'acceptar qualsevol tipus de conversa... No hi havia tabús, es podia parlar de tot. A mi em va impactar molt, molt, molt.



Maria Martínez
Crec que valdria la pena de reivindicar la seva figura com a dona de teatre. Ara n'hi ha moltes, de dones de teatre. I quan la Maria Aurèlia feia teatre, n'hi havia molt poques, en aquest sentit ampli, no? De poder produir, de poder escriure, de poder representar, de poder dirigir... de poder-hi deixar la pell, m'entens?



Pilar Aymerich
La Maria Aurèlia, a l'haver triat ser una dona amb totes les conseqüències, doncs en aquella època se la veia com una dona, bueno... Es deien coses d'ella en un sentit, doncs que no agradava, que realment la gent normal del carrer no entenia el seu personatge en absolut. La veien com una dona perillosa.



Josep Anton Codina
Deien que l'Adrià Gual era un focus de vici, que hi anaven totes les lèsbiques, totes les mariques, i tots els vicis, que aquí només s'hi feia vici. T'asseguro que, quan començaves un assaig a les nou de la nit, i acabaves a les dues i a les tres de la matinada, l'únic vici que tenies era d'agafar el llit i posar-te a dormir, perquè l'endemà havies d'anar a treballar.


Narració
En aquesta època, la Maria Aurèlia deixa el pis de la Rambla i se'n va a viure en un àtic de la Rambla de Catalunya. Aquest espai es converteix en un lloc de trobada, de tertúlia, per on passen gent de teatre i joves escriptors... Fins i tot s'hi pot trobar Salvador Espriu, un bon amic de la Maria Aurèlia.



Josep Anton Codina
Mira, la casa de la Maria Aurèlia era una casa oberta a tothom. No es tancava mai, vull dir, sempre hi podies anar a totes hores i tot això. Però després de l'assaig de la Cúpula, com que teníem ganes d'enraonar i no és que tinguéssim massa mitjans, doncs tots anàvem Rambla amunt, passejant, passejant fins a casa d'ella, és clar. I ella deia: "Què, voleu pujar?" I llavorens ens convida, hi pujava tot déu, allà. A vegades érem quatre o cinc, a vegades érem vint!



Maria Martínez
Hi podies anar a qualsevol hora del dia o de la nit, i sempre estava ple. L'única cosa que havies de fer era trucar abans. A la Maria Aurèlia li molestava bastant que arribessis a casa seva sense esperar-te. Li agradava molt que truquessis abans i que diguessis: "Puc venir?" I sempre deia que sí.



Maria Martínez
Era una dona que transmetia al seu costat, doncs això: vitalitat, empenta, interès... seducció... amistat... i que sabia recórrer a la seva gent. Li costava molt parlar de les seves febleses. Només en parlava amb les persones que realment eren molt properes.



Josep Anton Codina
Tot i la seva brillantor, la Maria Aurèlia no era sempre una dona alegre. Era una gran patidora, i sobretot patia, el que en dèiem de vegades, patia d'esperit. És a dir, patia per tot.



Maria Martínez
Recordo un dia que es va enfadar molt amb mi, perquè era el seu aniversari i jo no em vaig recordar de trucar-la. I es va enfadar moltíssim. Em va dir que això no es feia. I la veritat és que em va fer sentir molt malament.



Arxiu, entrevista Montserrat Roig-Maria Aurèlia Capmany
MAC: Sí, jo sóc una persona molt susceptible, això és el defecte més greu del meu caràcter. Potser això vol dir una inseguretat en el fons, perquè la gent susceptible som uns insegurs o uns angoixats, digue-li com vulguis.
MR: I per això et fan patir tant les crítiques?
MAC: No em fan patir. No és que em facin patir, de vegades m'indigno, que és molt diferent. La susceptibilitat no és que et faci patir el fet que et critiquin, és que saltes a la crítica d'una manera instintiva.



Albert Basart
A la Maria Aurèlia li agradava molt el mar. De petita venia al trencaones, pujava a la golondrina, i anava a casa del seu avi, a Canet, a la platja. Sempre li va agradar molt nedar. Ja de gran va viure sempre a prop del mar. A Mallorca, a passar els estius. A Tarragona, on va viure un temps. Crec que la Maria Aurèlia tenia passió pel mar.



Anna Capmany
A Vilanova, una nit que hi havia lluna plena i estava esplèndida la platja, hi havia un reflex de la lluna al mig del mar i la Maria Aurèlia se n'hi va anar, i es va plantar al mig del reflex de la lluna. La meva mare, que és de terra endins, això sempre ens ho explicava: "I la tia se'n va anar nedant fins allà al mig del reflex i es va quedar allà al mig plantada, saludant", com una cosa quasi màgica.



Montserrat Palau
I el mar, a més a més, en la seva literatura, sempre és una imatge positiva. És sempre una imatge cap a un horitzó obert o una fugida o un més enllà o una esperança, però sempre és una imatge molt, molt positiva.


Narració
El 1968 és un any important per la Maria Aurèlia. Guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts, la seva novel·la més valorada. I també és l'any en què comença a conviure amb Jaume Vidal Alcover, un escriptor de Mallorca. Junts compartiran la vida durant més de vint anys i es convertiran en dos personatges públics, inseparables i polèmics.


Mercè Capmany
Sí, es van trobar dues persones que es podien comprendre l'un a l'altre a nivell intel·lectual. A altres nivells hi havia moltes diferències i bueno, suposo que s'admiraven mútuament.



Josep Anton Codina
Ara en diuen parelles de fet, ara en diuen (riu), però (riu), era així, una parella de fet. Estaven... van... no van signar papers, però van signar sentiments per tota la vida.



Maria Martínez
Ells dos tenien una relació molt basada també en la seva feina i en les seves aficions i en els seus interessos. No sempre estaven d'acord. Jo havia presenciat grans discussions, i grans discussions que a vegades als que hi érem ens preocupaven una mica, però després veies que no tenien gran transcendència.


Narració
La Maria Aurèlia ha deixat la docència i es guanya la vida escrivint novel·les, obres de teatre, articles periodístics, traduint, fent llibres d'encàrrec, donant conferències, col·laborant amb la Nova cançó... És ja una activista cultural reconeguda. Ella representa un model de vida i els joves escriptors s'hi acosten. Són els que conformaran la generació dels 70.


Agustí Pons
La generació dels 70 té importància perquè és la primera que arriba a l'edat adulta havent estat escolaritzada en castellà. Aquí és on la literatura catalana es jugava el seu pervindre.



Guillem-Jordi Graells
La Maria Aurèlia no és que provoqués l'aparició de la generació dels 70, però sens dubte és una de les referències que té aquesta generació i és una de les persones que més hi va influir i que més va aglutinar.



Agustí Pons
I ella el que fa és agafar bona part de la generació dels 70, que són els Terenci Moix, Montserrat Roig, el Joan Rendé, el Jaume Fuster, la Maria Antònia Oliver, i dir-los: a) la vostra llengua és la llengua catalana, la vostra llengua literària, i b) no heu de tenir cap complex d'utilitzar-la.


Narració
El 1972, Jaume Vidal s'incorpora a la Universitat de Tarragona com a professor de literatura i cultura catalanes. A partir de llavors, el Jaume i la Maria Aurèlia passen una bona part de la setmana en aquesta ciutat, on estableixen forts lligams.


Magí Sunyer - Montserrat Palau
MS: És que es pot dir que eren unes persones molt estimades per molta gent i que, al mateix temps, evidentment provocaven unes irritacions notables en d'altres persones, en quantitat important de gent, també. I això és inevitable.
MP: Una de les coses bones, i això sempre s'ha dit, l'Aurèlia era lleona fins al final, i el Jaume quan tenia les seves raons les tenia, i evidentment ells mantenien una opinió, i si la gent no hi estava conforme, ni ximpleries ni hipocresies, tiraven pel dret. I això comporta o grans amors o grans odis.




Guillem-Jordi Graells
La parella Maria Aurèlia-Jaume Vidal, posats a criticar, a discutir valoracions, a suscitar polèmiques, era realment un dels factors importants d'animació cultural, intel·lectual i literària de l'època.



Pilar Aymerich
La Maria Aurèlia moltes vegades em trucava i em deia: "Pilar, que tinc que treure un llibre, necessito fotografies." I allavorens em deia: "Vine'm a fer fotos, que vull sortir guapa."



Anna i Mercè Capmany
AC: La Maria Aurèlia era presumida però d'una manera molt seva, a més a més, eh?
MC: Sí, sí, sí. Li agradava molt portar medallons grossos, o broches grossos, agulles grosses, anells, polseres.. Arracades no en duia perquè no tenia forats a l'orella, però sí, sempre li agradava molt.... Tenia moltes sabates, moltes.



Maria Martínez
Quan va arribar en Jaume, ella es va tornar a cuidar bastant, però va adoptar moltes coses, maneres de funcionar molt relacionades amb Mallorca, i en el vestit també se li notava. Anava molt fosca.



Montserrat Palau
Ella es va colar molt pel Jaume, i la Maria Aurèlia sempre explicava com, al començament d'estar amb el Jaume, ella s'havia de posar monyo, perquè al Jaume li agradaven molt els monyos.



Maria Martínez
I es va fer un monyo. A mi no m'agradava veure-la amb monyo, per tot el que representava.



Montserrat Palau
Aquella feminitat que la Maria Aurèlia odiava en el fons, perquè era totalment sobrera, i totalment imposada, que ella una temporada la va acceptar perquè, mira, al Jaume li agrada això, no? I escolta, això és una renúncia... als cinquanta anys, és molta renúncia, eh!



Maria Martínez
I jo li vaig dir: "Mira, doncs a mi no m'agrada gens veure't així, no m'agrada veure't amb monyo, no m'agrada veure't d'aquesta manera. Veig que estàs en un moment com de dimissió personal amb coses de tipus personal, i no m'agrada, no m'agrada gens." I em va dir tot d'una: "Tu me'l tallaries, el monyo?" Li vaig dir: "Ara mateix, si vols." I així ho vam fer.


Narració
Al llarg de la seva trajectòria, la Maria Aurèlia també va destacar en el camp del feminisme. L'aventura comença el 1965, quan Edicions 62 li encarrega un llibre sobre la situació de la dona a Catalunya. Aquesta obra marca l'inici de les reivindicacions dels drets de les dones.


Anna Balletbò
Aquest llibre jo el vaig començar a llegir potser per casualitat, el vaig comprar en una llibreria i em vaig començar a sentir representada. És a dir, lo que allò explicava era lo que em passava a mi. Era lo que jo volia que canviés.



Anna Balletbò
De vegades la gent més jove potser no ho té present, però no hi havia divorci, no hi havia avortament, els anticonceptius estaven penalitzats, l'adulteri estava no només penalitzat, sinó que una dona acusada d'adulteri perdia els drets de tutela sobre els seus fills, les dones no podien prestar testimoni en els judicis, perquè se les tractava com els subnormals o com els menors d'edat.



Anna Balletbò
La Maria Aurèlia defensava un feminisme integrador, un feminisme que ella sabia que no era possible aconseguir els drets de la dona sense la solidaritat d'altres dones i sense la complicitat d'alguns homes.


Narració
Durant els anys 60 i 70, escriu molts llibres sobre la situació de la dona i pronuncia conferències arreu del país. Es converteix en un referent. Mentrestant, el moviment feminista guanya terreny i té un moment culminant l'any 1976, amb les Jornades Catalanes de la Dona; la Maria Aurèlia també hi participa.


Pilar Aymerich
Van ser unes jornades que jo crec que a la gent, a les dones que estàvem allà, ens van influir, i que ho recordem com un moment històric que va valer la pena de viure. I a partir d'aquí les coses potser no van ser iguals.



Anna Balletbò
Les Jornades Catalanes de la Dona van ser realment el programa feminista de la transició.


Narració
Amb l'inici de la transició sembla que tot és possible. Maria Aurèlia Capmany entra a militar al Partit dels Socialistes de Catalunya. Un dels actes més significatius és el míting celebrat al Palau Blaugrana aquell any 76. Ella hi va tenir un paper destacat.


Anna Capmany
El fet de tenir la meva tia allà dalt, a la presidència, parlant, em produïa una sensació una mica com sempre, de sentir-la com molt a prop i molt lluny. I bé, recordo que tothom va aplaudir molt, va estar amb el to just. I va acabar, em sembla, amb unes paraules del Salvador Espriu.



Anna Balletbò
El míting del Palau Blaugrana va ser una mica una suma de coses. Era la demostració d'una Catalunya diversa, plural i possible. Llavors, en aquell míting, és clar, parlaven uns que eren els representants dels obrers, un altre que era el representant dels pagesos, un altre que era el representant del feminisme, en aquest cas jo, un altre que era el representant de la història del socialisme, el Raventós, etc. Hi havia tot un ventall, i ella feia de... dona catalanista, ella feia d'intel·lectual catalanista per definició.


Narració
Com a altres intel·lectuals compromesos de la seva generació, a la Maria Aurèlia li arriba l'oportunitat de fer política als 65 anys. Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, li demana que sigui regidora de cultura. Som al 1983.


Pasqual Maragall
Quan jo li proposo la regidoria a la Maria Aurèlia ella representa tota una generació, i representa que el nostre interès per fer una Barcelona nova empalmés amb uns pous de ciència, pous de cultura i de tradició catalana, catalanista, d'una gran qualitat, que havien quedat bandejats per la història, no? I ella diu immediatament que sí.



Guillem-Jordi Graells
A mi, l'etapa d'activitat política de la Maria Aurèlia Capmany és la que m'interessa menys d'ella, perquè segurament ens va privar d'algunes obres literàries seves que hauria pogut escriure en aquella etapa de maduresa i que no va fer per la seva dedicació política. I jo, posats a quedar-me amb alguna cosa, prefereixo quedar-me amb la Maria Aurèlia escriptora que no amb la Maria Aurèlia política.



Pasqual Maragall
Però jo crec que ella es va realitzar precisament amb la política, i que la seva vocació, passant per la cultura i passant pel teatre i per tot lo que havia de passar, havia de culminar així, d'alguna forma. Se'm fa molt difícil pensar en una Maria Aurèlia que no hagués intentat això.


Narració
Els últims anys, la Maria Aurèlia i el Jaume Vidal es traslladen a viure a la Plaça Reial. L'escriptora comparteix amb altres personatges públics la voluntat de recuperar el centre històric de la ciutat i torna a la Rambla, al paisatge dels seus orígens. La Maria Aurèlia, en aquell moment, és una intel·lectual molt popular.


Albert Basart
Per la Maria Aurèlia crec que la Rambla era com casa seva, representava casa seva. De petita va començar a viure aquí, i al final va acabar altre cop a la Rambla.



Albert Basart
Aquest terrat de la plaça Reial és el que recordo més de la Maria Aurèlia. L'espai on la tinc lligada, perquè quan veníem a visitar-la, a mi i al meu germà ens feien pujar al terrat i a córrer amunt i avall.



Albert Basart
Jo tindria uns vuit o nou anys, i ella va saber que jo havia començat a estudiar violí feia poc. I va trobar, així com per casualitat, un violí que havia sigut d'una tia seva, la tia Julita. I aquest és el violí. Em vaig quedar molt impressionat perquè estava fosc, corcat, amb tots els pèls de l'arc tirats per aquí damunt... Era molt tètrica, la imatge. Però bueno, el vam fer arreglar i ara és el meu violí encara.


Narració
El gener del 1991, Jaume Vidal Alcover mor inesperadament d'una pneumònia. Nou mesos després mor la Maria Aurèlia d'un càncer.



Anna Capmany
Després de morir en Jaume, ella es va dedicar a acabar una obra d'en Jaume, la traducció del Proust, que havia quedat sense acabar. I això li va ocupar molt de temps. Suposo que també ho feia perquè no tenia res més del Jaume, llavorens, no? Jo l'anava a veure i la trucava. I una tarda la vaig trucar i quan va despenjar el telèfon em va dir: "Ai, que bé que ets tu, xerrarem una estona", diu, "perquè em fan un mal els dits", diu; "de tant picar la màquina d'escriure".



Josep Anton Codina
Me'n recordo el dia que va acabar el llibre del Jaume, que va fer les últimes planes ella, de la traducció de La recerca del temps perdut. S'estava ponent el sol per la Plaça Reial, i ella es mirava aquesta posta de sol amb uns ulls tan tristos, que em seria impossible poder-los descriure.



Anna Capmany
Com a nebodes, podríem ser una mica egoistes i dir que vam disfrutar no lo suficient de la tia, no?, com a parenta tan propera. Però, és clar, per fer tot lo que va arribar a fer li calia molt de temps. Això s'entén molt bé.