GUIO: EL MEU AVI - MARIA AURELIA CAPMANY

Guillem-Jordi Graells
La Maria Aurèlia és una de les grans personalitats, més fascinants, més atractives, més singulars, més poc convencionals, menys usuals, menys previsibles que ha donat aquest país en la segona meitat del segle XX.


Narració
Maria Aurèlia Capmany va ser una activista cultural: escriptora, dona de teatre, feminista... Ella representava un món que el franquisme havia destruït i va fer de pont amb les generacions més joves.


Montserrat Palau i Magí Sunyer
Home, jo suposo que en molts sectors devia ser perillosa, però per naltros era summament atractiva la seva perillositat. Trencadora. Era un exemple


Narració
Provocadora, polemista, intel·lectual incisiva, va ser també un model per aquelles dones que no volien quedar relegades a un segon terme.


Pilar Aymerich
La primera vegada que vaig veure la Maria Aurèlia, anava tota vestida de negre, amb una faldilla de tubo i uns talons d'agulla molt alts. Portava un gran medalló i fumava puros. I vaig tenir consciència que, per primera vegada, estava davant d'una dona lliure.


Títol: MARIA AURÈLIA CAPMANY, una dona lliure

Narració
La Maria Aurèlia Capmany no es va voler casar mai i tampoc va tenir fills. L'Albert Basart és el seu nebot nét.


Albert Basart
Aquest llibre me'l va dedicar quan vaig néixer, és un llibre seu. El llibre es diu ABC, Anna, Bel i Carles. Jo també em dic ABC, perquè sóc Albert Basart Capmany. I li va fer gràcia i res, em va fer una dedicatòria, curteta. I és el primer llibre dedicat que vaig tenir, de la Maria Aurèlia.



Albert Basart
A la Maria Aurèlia la vaig conèixer poc, quan va morir jo tenia 10 anys, era un nen.



Albert Basart
De fet, conec més coses de la Maria Aurèlia, de lo que m'han explicat a casa, del que he llegit, i no de la relació que vaig tenir amb ella, perquè jo no era més que un nen que anava a casa seva de tant en tant, a fer visita, i prou. Tot i això, estic més que orgullós que fos la meva tia àvia.



Anna Capmany
La relació amb la nostra tia no era la típica de ties i nebodes estàndard. Eh... Home, era una tia molt especial i una senyora fantàstica. Quan venia era com si fos una festa. Però clar, si estaven amb angines no et venia a veure i et portava una taronja. No era d'aquest tipus de tia.


Narració
Maria Aurèlia Capmany neix l'any 1918 a Barcelona. De ben petita, els seus pares es traslladen a viure a la Rambla, que serà el seu paisatge més propi. El seu avi, Sebastià Farnés, i el seu pare, Aureli Capmany, són dos folkloristes reconeguts de l'època. La Maria Aurèlia es forma en una família catalanista, republicana, d'esquerres. Aquest és el seu primer referent.

Narració
El segon referent fonamental és l'Institut-Escola, on estudia el batxillerat. Aquesta institució va ser un model en l'ensenyament de la República, pel seu caràcter progressista i modern. El lema de l'escola era fer "homes bons, i si a més eren savis, millor".

Avui els antics alumnes de l'Institut-Escola han tornat a la seu d'aquest centre per celebrar els 70 anys de la seva fundació.



Alumne Institut-Escola
Mira, per fer història natural sortíem al parc i collíem les plantes, les dibuixàvem, fèiem disseccions en les flors, després...



Alumne Institut-Escola
No teníem llibre de text, el llibre de text era la nostra llibreta. I tampoc hi havia exàmens.



Alumne Institut-Escola
Hi havia ordre i disciplina sense que hi hagués programada la disciplina com a instrument, no?



Alumne Institut-Escola
No ens deien "és que has de seguir per aquí, has de seguir per allà"; aquí no hi havia ni files ni llistes ni coses que ens reprimissin per res...




Alumne Institut-Escola
La Maria Aurèlia Capmany era molt moguda, era divertida i era dinàmica. Era un belluguet, en una paraula.



Alumnes Institut-Escola
- Home, no era una noia, parlem clar, massa atractiva. Així com la Sugranyes o la Sió, aquestes eren molt mones, ella no. Era una mica com va ser sempre.
- Sí, una miqueta grasseta.
- Ara, simpàtica i bona alumna, això sempre.



Alumne Institut-Escola
Una vegada, un dels professors de literatura ens va dir que féssim una llista de tot lo que havíem llegit i ella ens va deixar impressionats, perquè va ser una literatura completa, ho havia llegit tot.


Narració
Però a partir de l'any 39, el món per al qual havia estat preparada la Maria Aurèlia s'ensorra.

Amb la victòria feixista, ella és ben conscient que forma part dels perdedors. Té 21 anys.



Arxiu, entrevista Montserrat Roig-Maria Aurèlia Capmany, 1977
Això va ser un trencament ferotge. Nosaltres hem parlat poc de la guerra, però va ser molt dolorosa. I havent estat educats per a un món democràtic, lliberal, respectuós amb les idees de tothom, i trobar-se amb la crisi de la guerra i de la postguerra va ser molt dolorós per nosaltres.



Agustí Pons
I ella tenia raó de sentir-se agraviada per la nova situació, perquè pensem que Pilar Primo de Rivera, l'any 40 o l'any 39, fa un discurs que diu: "Pasó aquella niña del Instituto Escuela", que sembla un paràgraf destinat a la Maria Aurèlia, no?



Arxiu, entrevista Montserrat Roig-Maria Aurèlia Capmany, 1977
En fi, amb l'onada franquista desapareixia el meu país, desapareixien les lleis que a mi m'havien fet tal com jo era, desapareixia la meva llengua, desapareixia tot, pràcticament tot. I per tant, des del punt de vista com a dona, significava el decantament a tota gestió directa de la vida social.



Agustí Pons
I moltes dones de l'edat de la Maria Aurèlia no són prou fortes per enrocar-se i per dir: "Nosaltres teníem aquells valors." Perquè, és clar, la pressió del nou Estat és molt penetrant...



Arxiu, entrevista Montserrat Roig-Maria Aurèlia Capmany, 1977
Molt aviat em vaig adonar que jo no podia lluitar de front. És a dir, jo no tenia forces per oposar-me a tota una derrota col·lectiva de poble i de classe social. Per tant, havia de lluitar amb les armes que jo tenia en mà, i vaig procurar lluitar amb les armes que jo tenia en mà, a poc a poc, lentament, adaptant-me cada dia i en cada circumstància, tractant de trobar unes sortides concretes en cada moment.


Narració
La primera sortida que troba després de la guerra és ingressar a la Universitat de Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres.



Agustí Pons
Ella destaca de seguida a la facultat, però a la vegada la situació de casa seva ha esdevingut tan penosa econòmicament, que es veu obligada a gravar vidre. Bueno, això feia que ella portés una mena de doble vida...
... Ella era la pobra de la classe, els seus amics deien: "Mira que és exòtica que va vestida amb una cortina." No, anava vestida amb una cortina, o s'havia arreglat una cortina per vestir, perquè no tenia més diners, però en canvi era la noia que destacava de seguida a les classes.


Narració
Quan acaba la Universitat, treballa de professora d'institut. En aquesta època comença a escriure els primers llibres i el 1948 guanya el premi Joanot Martorell. Però la censura bloqueja l'edició d'aquestes novel·les, que no es publicaran fins al cap de molts anys.


Agustí Pons
I feies un llibre i te'l prohibien, i anaves a fer un viatge i et treien el passaport. Home, era una, parlant amb plata, una putada darrera l'altra. Això només ho aguantes d'una manera, que és essent tu més fort que l'altre. Hi havia altres escriptors que van viure en les mateixes circumstàncies, i que es van tancar a casa seva i van escriure. Ella és una escriptora moderna, és a dir, és una escriptora que té una idea del món i que aplica aquesta idea del món a tot el que fa.


Narració
El 1960, amb el jove director Ricard Salvat, funda l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que té la seu a la Cúpula del cine Coliseum de Barcelona. A la Maria Aurèlia, el teatre li canvia la vida.



Josep Anton Codina
Era una escola que mirava d'estar inserida en el seu temps, inserida en les coordenades socials i polítiques del moment. Eren uns anys de franquisme dur, els seixanta.


Agustí Pons
L'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual representa l'efervescència cultural del moment. Les seves estrenes eren memorables, encara que hi hagués poca gent... La vida personal, la vida pública, la vida de teatre, la revolució, tot anava barrejat.

Pilar Aymerich
Allà, doncs, ha sortit gent de teatre que després ha influït en tot l'ambient teatral de Catalunya. Vull dir, des d'un Fabià Puigserver, un Josep Maria Benet i Jornet, el Francesc Nel·lo, el Josep Montanyès mateix.

Narració
A l'Adrià Gual, s'hi van representar obres d'autors catalans contemporanis com Espriu, Pedrolo, Brossa, Villalonga o la mateixa Maria Aurèlia. I també grans noms del teatre internacional: Shakespeare, Pirandello, Ionesco o Brecht.


Josep Anton Codina
El director pròpiament dit era el Ricard Salvat, però la Maria Aurèlia, com si diguéssim, era la directora espiritual. Eren un duo que es complementaven molt bé, perquè el Ricard Salvat era molt seriós, molt acadèmic i molt universitari. La Maria Aurèlia era molt més lliberal...



Maria Martínez
Aquesta imatge de llibertat, de ser allà perquè ella volia, de saber dirigir gent, de fumar amb aquell desparpajo, de parlar d'aquella manera, d'acceptar qualsevol tipus de conversa... No hi havia tabús, es podia parlar de tot. A mi em va impactar molt, molt, molt.



Maria Martínez
Crec que valdria la pena de reivindicar la seva figura com a dona de teatre. Ara n'hi ha moltes, de dones de teatre. I quan la Maria Aurèlia feia teatre, n'hi havia molt poques, en aquest sentit ampli, no? De poder produir, de poder escriure, de poder representar, de poder dirigir... de poder-hi deixar la pell, m'entens?



Pilar Aymerich
La Maria Aurèlia, a l'haver triat ser una dona amb totes les conseqüències, doncs en aquella època se la veia com una dona, bueno... Es deien coses d'ella en un sentit, doncs que no agradava, que realment la gent normal del carrer no entenia el seu personatge en absolut. La veien com una dona perillosa.



Josep Anton Codina
Deien que l'Adrià Gual era un focus de vici, que hi anaven totes les lèsbiques, totes les mariques, i tots els vicis, que aquí només s'hi feia vici. T'asseguro que, quan començaves un assaig a les nou de la nit, i acabaves a les dues i a les tres de la matinada, l'únic vici que tenies era d'agafar el llit i posar-te a dormir, perquè l'endemà havies d'anar a treballar.


Narració
En aquesta època, la Maria Aurèlia deixa el pis de la Rambla i se'n va a viure en un àtic de la Rambla de Catalunya. Aquest espai es converteix en un lloc de trobada, de tertúlia, per on passen gent de teatre i joves escriptors... Fins i tot s'hi pot trobar Salvador Espriu, un bon amic de la Maria Aurèlia.



Josep Anton Codina
Mira, la casa de la Maria Aurèlia era una casa oberta a tothom. No es tancava mai, vull dir, sempre hi podies anar a totes hores i tot això. Però després de l'assaig de la Cúpula, com que teníem ganes d'enraonar i no és que tinguéssim massa mitjans, doncs tots anàvem Rambla amunt, passejant, passejant fins a casa d'ella, és clar. I ella deia: "Què, voleu pujar?" I llavorens ens convida, hi pujava tot déu, allà. A vegades érem quatre o cinc, a vegades érem vint!



Maria Martínez
Hi podies anar a qualsevol hora del dia o de la nit, i sempre estava ple. L'única cosa que havies de fer era trucar abans. A la Maria Aurèlia li molestava bastant que arribessis a casa seva sense esperar-te. Li agradava molt que truquessis abans i que diguessis: "Puc venir?" I sempre deia que sí.



Maria Martínez
Era una dona que transmetia al seu costat, doncs això: vitalitat, empenta, interès... seducció... amistat... i que sabia recórrer a la seva gent. Li costava molt parlar de les seves febleses. Només en parlava amb les persones que realment eren molt properes.



Josep Anton Codina
Tot i la seva brillantor, la Maria Aurèlia no era sempre una dona alegre. Era una gran patidora, i sobretot patia, el que en dèiem de vegades, patia d'esperit. És a dir, patia per tot.



Maria Martínez
Recordo un dia que es va enfadar molt amb mi, perquè era el seu aniversari i jo no em vaig recordar de trucar-la. I es va enfadar moltíssim. Em va dir que això no es feia. I la veritat és que em va fer sentir molt malament.



Arxiu, entrevista Montserrat Roig-Maria Aurèlia Capmany
MAC: Sí, jo sóc una persona molt susceptible, això és el defecte més greu del meu caràcter. Potser això vol dir una inseguretat en el fons, perquè la gent susceptible som uns insegurs o uns angoixats, digue-li com vulguis.
MR: I per això et fan patir tant les crítiques?
MAC: No em fan patir. No és que em facin patir, de vegades m'indigno, que és molt diferent. La susceptibilitat no és que et faci patir el fet que et critiquin, és que saltes a la crítica d'una manera instintiva.



Albert Basart
A la Maria Aurèlia li agradava molt el mar. De petita venia al trencaones, pujava a la golondrina, i anava a casa del seu avi, a Canet, a la platja. Sempre li va agradar molt nedar. Ja de gran va viure sempre a prop del mar. A Mallorca, a passar els estius. A Tarragona, on va viure un temps. Crec que la Maria Aurèlia tenia passió pel mar.



Anna Capmany
A Vilanova, una nit que hi havia lluna plena i estava esplèndida la platja, hi havia un reflex de la lluna al mig del mar i la Maria Aurèlia se n'hi va anar, i es va plantar al mig del reflex de la lluna. La meva mare, que és de terra endins, això sempre ens ho explicava: "I la tia se'n va anar nedant fins allà al mig del reflex i es va quedar allà al mig plantada, saludant", com una cosa quasi màgica.



Montserrat Palau
I el mar, a més a més, en la seva literatura, sempre és una imatge positiva. És sempre una imatge cap a un horitzó obert o una fugida o un més enllà o una esperança, però sempre és una imatge molt, molt positiva.


Narració
El 1968 és un any important per la Maria Aurèlia. Guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts, la seva novel·la més valorada. I també és l'any en què comença a conviure amb Jaume Vidal Alcover, un escriptor de Mallorca. Junts compartiran la vida durant més de vint anys i es convertiran en dos personatges públics, inseparables i polèmics.


Mercè Capmany
Sí, es van trobar dues persones que es podien comprendre l'un a l'altre a nivell intel·lectual. A altres nivells hi havia moltes diferències i bueno, suposo que s'admiraven mútuament.



Josep Anton Codina
Ara en diuen parelles de fet, ara en diuen (riu), però (riu), era així, una parella de fet. Estaven... van... no van signar papers, però van signar sentiments per tota la vida.



Maria Martínez
Ells dos tenien una relació molt basada també en la seva feina i en les seves aficions i en els seus interessos. No sempre estaven d'acord. Jo havia presenciat grans discussions, i grans discussions que a vegades als que hi érem ens preocupaven una mica, però després veies que no tenien gran transcendència.


Narració
La Maria Aurèlia ha deixat la docència i es guanya la vida escrivint novel·les, obres de teatre, articles periodístics, traduint, fent llibres d'encàrrec, donant conferències, col·laborant amb la Nova cançó... És ja una activista cultural reconeguda. Ella representa un model de vida i els joves escriptors s'hi acosten. Són els que conformaran la generació dels 70.


Agustí Pons
La generació dels 70 té importància perquè és la primera que arriba a l'edat adulta havent estat escolaritzada en castellà. Aquí és on la literatura catalana es jugava el seu pervindre.



Guillem-Jordi Graells
La Maria Aurèlia no és que provoqués l'aparició de la generació dels 70, però sens dubte és una de les referències que té aquesta generació i és una de les persones que més hi va influir i que més va aglutinar.



Agustí Pons
I ella el que fa és agafar bona part de la generació dels 70, que són els Terenci Moix, Montserrat Roig, el Joan Rendé, el Jaume Fuster, la Maria Antònia Oliver, i dir-los: a) la vostra llengua és la llengua catalana, la vostra llengua literària, i b) no heu de tenir cap complex d'utilitzar-la.


Narració
El 1972, Jaume Vidal s'incorpora a la Universitat de Tarragona com a professor de literatura i cultura catalanes. A partir de llavors, el Jaume i la Maria Aurèlia passen una bona part de la setmana en aquesta ciutat, on estableixen forts lligams.


Magí Sunyer - Montserrat Palau
MS: És que es pot dir que eren unes persones molt estimades per molta gent i que, al mateix temps, evidentment provocaven unes irritacions notables en d'altres persones, en quantitat important de gent, també. I això és inevitable.
MP: Una de les coses bones, i això sempre s'ha dit, l'Aurèlia era lleona fins al final, i el Jaume quan tenia les seves raons les tenia, i evidentment ells mantenien una opinió, i si la gent no hi estava conforme, ni ximpleries ni hipocresies, tiraven pel dret. I això comporta o grans amors o grans odis.




Guillem-Jordi Graells
La parella Maria Aurèlia-Jaume Vidal, posats a criticar, a discutir valoracions, a suscitar polèmiques, era realment un dels factors importants d'animació cultural, intel·lectual i literària de l'època.



Pilar Aymerich
La Maria Aurèlia moltes vegades em trucava i em deia: "Pilar, que tinc que treure un llibre, necessito fotografies." I allavorens em deia: "Vine'm a fer fotos, que vull sortir guapa."



Anna i Mercè Capmany
AC: La Maria Aurèlia era presumida però d'una manera molt seva, a més a més, eh?
MC: Sí, sí, sí. Li agradava molt portar medallons grossos, o broches grossos, agulles grosses, anells, polseres.. Arracades no en duia perquè no tenia forats a l'orella, però sí, sempre li agradava molt.... Tenia moltes sabates, moltes.



Maria Martínez
Quan va arribar en Jaume, ella es va tornar a cuidar bastant, però va adoptar moltes coses, maneres de funcionar molt relacionades amb Mallorca, i en el vestit també se li notava. Anava molt fosca.



Montserrat Palau
Ella es va colar molt pel Jaume, i la Maria Aurèlia sempre explicava com, al començament d'estar amb el Jaume, ella s'havia de posar monyo, perquè al Jaume li agradaven molt els monyos.



Maria Martínez
I es va fer un monyo. A mi no m'agradava veure-la amb monyo, per tot el que representava.



Montserrat Palau
Aquella feminitat que la Maria Aurèlia odiava en el fons, perquè era totalment sobrera, i totalment imposada, que ella una temporada la va acceptar perquè, mira, al Jaume li agrada això, no? I escolta, això és una renúncia... als cinquanta anys, és molta renúncia, eh!



Maria Martínez
I jo li vaig dir: "Mira, doncs a mi no m'agrada gens veure't així, no m'agrada veure't amb monyo, no m'agrada veure't d'aquesta manera. Veig que estàs en un moment com de dimissió personal amb coses de tipus personal, i no m'agrada, no m'agrada gens." I em va dir tot d'una: "Tu me'l tallaries, el monyo?" Li vaig dir: "Ara mateix, si vols." I així ho vam fer.


Narració
Al llarg de la seva trajectòria, la Maria Aurèlia també va destacar en el camp del feminisme. L'aventura comença el 1965, quan Edicions 62 li encarrega un llibre sobre la situació de la dona a Catalunya. Aquesta obra marca l'inici de les reivindicacions dels drets de les dones.


Anna Balletbò
Aquest llibre jo el vaig començar a llegir potser per casualitat, el vaig comprar en una llibreria i em vaig començar a sentir representada. És a dir, lo que allò explicava era lo que em passava a mi. Era lo que jo volia que canviés.



Anna Balletbò
De vegades la gent més jove potser no ho té present, però no hi havia divorci, no hi havia avortament, els anticonceptius estaven penalitzats, l'adulteri estava no només penalitzat, sinó que una dona acusada d'adulteri perdia els drets de tutela sobre els seus fills, les dones no podien prestar testimoni en els judicis, perquè se les tractava com els subnormals o com els menors d'edat.



Anna Balletbò
La Maria Aurèlia defensava un feminisme integrador, un feminisme que ella sabia que no era possible aconseguir els drets de la dona sense la solidaritat d'altres dones i sense la complicitat d'alguns homes.


Narració
Durant els anys 60 i 70, escriu molts llibres sobre la situació de la dona i pronuncia conferències arreu del país. Es converteix en un referent. Mentrestant, el moviment feminista guanya terreny i té un moment culminant l'any 1976, amb les Jornades Catalanes de la Dona; la Maria Aurèlia també hi participa.


Pilar Aymerich
Van ser unes jornades que jo crec que a la gent, a les dones que estàvem allà, ens van influir, i que ho recordem com un moment històric que va valer la pena de viure. I a partir d'aquí les coses potser no van ser iguals.



Anna Balletbò
Les Jornades Catalanes de la Dona van ser realment el programa feminista de la transició.


Narració
Amb l'inici de la transició sembla que tot és possible. Maria Aurèlia Capmany entra a militar al Partit dels Socialistes de Catalunya. Un dels actes més significatius és el míting celebrat al Palau Blaugrana aquell any 76. Ella hi va tenir un paper destacat.


Anna Capmany
El fet de tenir la meva tia allà dalt, a la presidència, parlant, em produïa una sensació una mica com sempre, de sentir-la com molt a prop i molt lluny. I bé, recordo que tothom va aplaudir molt, va estar amb el to just. I va acabar, em sembla, amb unes paraules del Salvador Espriu.



Anna Balletbò
El míting del Palau Blaugrana va ser una mica una suma de coses. Era la demostració d'una Catalunya diversa, plural i possible. Llavors, en aquell míting, és clar, parlaven uns que eren els representants dels obrers, un altre que era el representant dels pagesos, un altre que era el representant del feminisme, en aquest cas jo, un altre que era el representant de la història del socialisme, el Raventós, etc. Hi havia tot un ventall, i ella feia de... dona catalanista, ella feia d'intel·lectual catalanista per definició.


Narració
Com a altres intel·lectuals compromesos de la seva generació, a la Maria Aurèlia li arriba l'oportunitat de fer política als 65 anys. Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, li demana que sigui regidora de cultura. Som al 1983.


Pasqual Maragall
Quan jo li proposo la regidoria a la Maria Aurèlia ella representa tota una generació, i representa que el nostre interès per fer una Barcelona nova empalmés amb uns pous de ciència, pous de cultura i de tradició catalana, catalanista, d'una gran qualitat, que havien quedat bandejats per la història, no? I ella diu immediatament que sí.



Guillem-Jordi Graells
A mi, l'etapa d'activitat política de la Maria Aurèlia Capmany és la que m'interessa menys d'ella, perquè segurament ens va privar d'algunes obres literàries seves que hauria pogut escriure en aquella etapa de maduresa i que no va fer per la seva dedicació política. I jo, posats a quedar-me amb alguna cosa, prefereixo quedar-me amb la Maria Aurèlia escriptora que no amb la Maria Aurèlia política.



Pasqual Maragall
Però jo crec que ella es va realitzar precisament amb la política, i que la seva vocació, passant per la cultura i passant pel teatre i per tot lo que havia de passar, havia de culminar així, d'alguna forma. Se'm fa molt difícil pensar en una Maria Aurèlia que no hagués intentat això.


Narració
Els últims anys, la Maria Aurèlia i el Jaume Vidal es traslladen a viure a la Plaça Reial. L'escriptora comparteix amb altres personatges públics la voluntat de recuperar el centre històric de la ciutat i torna a la Rambla, al paisatge dels seus orígens. La Maria Aurèlia, en aquell moment, és una intel·lectual molt popular.


Albert Basart
Per la Maria Aurèlia crec que la Rambla era com casa seva, representava casa seva. De petita va començar a viure aquí, i al final va acabar altre cop a la Rambla.



Albert Basart
Aquest terrat de la plaça Reial és el que recordo més de la Maria Aurèlia. L'espai on la tinc lligada, perquè quan veníem a visitar-la, a mi i al meu germà ens feien pujar al terrat i a córrer amunt i avall.



Albert Basart
Jo tindria uns vuit o nou anys, i ella va saber que jo havia començat a estudiar violí feia poc. I va trobar, així com per casualitat, un violí que havia sigut d'una tia seva, la tia Julita. I aquest és el violí. Em vaig quedar molt impressionat perquè estava fosc, corcat, amb tots els pèls de l'arc tirats per aquí damunt... Era molt tètrica, la imatge. Però bueno, el vam fer arreglar i ara és el meu violí encara.


Narració
El gener del 1991, Jaume Vidal Alcover mor inesperadament d'una pneumònia. Nou mesos després mor la Maria Aurèlia d'un càncer.



Anna Capmany
Després de morir en Jaume, ella es va dedicar a acabar una obra d'en Jaume, la traducció del Proust, que havia quedat sense acabar. I això li va ocupar molt de temps. Suposo que també ho feia perquè no tenia res més del Jaume, llavorens, no? Jo l'anava a veure i la trucava. I una tarda la vaig trucar i quan va despenjar el telèfon em va dir: "Ai, que bé que ets tu, xerrarem una estona", diu, "perquè em fan un mal els dits", diu; "de tant picar la màquina d'escriure".



Josep Anton Codina
Me'n recordo el dia que va acabar el llibre del Jaume, que va fer les últimes planes ella, de la traducció de La recerca del temps perdut. S'estava ponent el sol per la Plaça Reial, i ella es mirava aquesta posta de sol amb uns ulls tan tristos, que em seria impossible poder-los descriure.



Anna Capmany
Com a nebodes, podríem ser una mica egoistes i dir que vam disfrutar no lo suficient de la tia, no?, com a parenta tan propera. Però, és clar, per fer tot lo que va arribar a fer li calia molt de temps. Això s'entén molt bé.

ENTREVISTA TERECI MOIX

Terenci Moix: «Cleopatra asumió el mestizaje y sacó provecho»

PILAR ORTEGA BARGUEÑO



Del amor, la muerte y la caída de los imperios habla Terenci Moix en No digas que fue un sueño, una novela que el escritor confiesa —en esta entrevista realizada a través de cuestionario— haber redactado con su propia sangre, especialmente al describir el desconsuelo de Cleopatra al perder a Marco Antonio.

Pregunta : ¿De qué intereses nace 'No digas que fue un sueño'?
Respuesta : Quería reconstruir literariamente un mundo que me apasionó desde siempre, darle cotidianidad, resucitarlo en sus formas, en sus perfumes, en sus sonidos, como un anticipo de la realidad virtual, de la que soy un fanático. Por supuesto, No digas que fue un sueño ha hecho su fortuna como novela pasional, pero mi mayor interés era desentrañar la fascinación enfermiza que me provoca lo que se ha dado en llamar «el Egipto del crepúsculo», ese mundo híbrido que produce el helenismo y con el que muere el Egipto clásico. En última instancia, quería reivindicar la figura de Cleopatra como mujer superior, bien distinta de la que nos han dejado sus enemigos.

P. : ¿Esta fue su primera novela sobre Egipto?
R. : En un sentido estricto sí, pero Alejandría y la Tebaida cristiana aparecían ya en Mundo macho y Nuestra Virgen de los Mártires; lo que ocurre es que esta novela era una herejía absoluta, un intento salvaje de destrozar el canon de la novela histórica. Me apasiona subvertir los cánones, sobre todo ahora que se escriben tantas tonterías sobre ellos.

P. Si no me equivoco, ésta es la obra más vendida de la historia de los premios Planeta.
R. No caeré en la horterada de ser humilde: llevamos algo así como un 1.600.000 ejemplares vendidos. Casi estoy por decir que es la más vendida de cualquier premio español.

P. ¿Quedó fascinado por la imagen de una reina que, abandonada por su amante, llora su luto de amor en el Nilo?
R. Quedé fascinado por la imagen de mí mismo convertido en perra llorona a causa de una ruptura sentimental. Cuando yo le decía a Fernando Lara: «¿por qué ha tenido la gente que volcarse en este libro y menos en otros?», él decía que seguramente los lectores notaban que estaba escrito con sangre. Yo añadiría incluso unos vómitos. En fin, este libro demuestra que la sinceridad siempre tiene recompensa.

P. ¿En qué radica la originalidad de Cleopatra? ¿Y dónde están sus contradicciones?
R. Es un personaje-encrucijada. No sólo lo es por el momento histórico que le toca vivir, sino por ubicación geográfica. Muchos egipcios ortodoxos no la consideran egipcia; igual que a Cavafis, la consideran simplemente alejandrina, y eso siempre quiso decir tierra de nadie. Es una diosa mediterránea, más que nilótica. Y, sin embargo, fue la única en toda la dinastía de los Tolomeos que se molestó en aprender la lengua egipcia.

P. ¿Existe algún perfil actual de mujer que pudiera acercarse al de Cleopatra?
R. Detesto este tipo de comparaciones porque medir la Antigüedad con nuestros baremos conduce siempre a error. De todos modos, yo visualizo a Cleopatra como una mezcla de Nuria Espert, Isabel Preysler y Margaret Thatcher. A las dos primeras las adoro, a la otra en absoluto, pero genio sí tuvo.

P. ¿Cuáles son los rasgos de la personalidad de Marco Antonio?
R. Yo lo vi desde un principio como un antihéroe, y el verso de Cavafis que da título al libro me dio la pista. Hay mucho de romántico en su caída: juega todas sus cartas por ese sueño de Oriente, que tantos políticos tuvieron después. En cuanto a su relación con Cleopatra es evidente que se encuentra ante una mujer superior y, desde luego, ante el mito de la Gran Madre. No hay que olvidar que a Cleopatra le gustaba representarse como Isis.

P. ¿La reina consigue convertir en espectáculo su luto de amor?
R. Lo convierte en un ensayo de grand-opera, y esto está muy en el estilo de su familia. Otro de los poemas culminantes de Cavafis es aquél en que Cleopatra y Antonio muestran a sus hijos al pueblo. Hay una gigantesca exhibición de oropeles pero los alejandrinos llegan a la conclusión de que aquello es puro teatro. Yo di bastantes pistas a la crítica para ver si se enteraban, pero hubo más de un imbécil que me atribuyó influencias de Cecil B. de Mille cuando en general había recurrido a Wagner o a Haendel, por decir sólo dos nombres.

P. En la novela queda patente la destrucción de la que es capaz el desamor. ¿Podía ser la reina más fascinante del mundo aquel fardo de velos negros que se apoyaba en su consejero para lograr avanzar unos pasos?
R. La gente más inteligente y fascinante del mundo tiende a convertirse en un guiñapo por culpa de un mal amor. Pero quiero recordar que la novela no es una visión unilateral del amor. De hecho hay cinco o seis historias sentimentales que avanzan en sentido negativo. Es decir, todo el mundo sufre por amores no correspondidos en esta novela.

P. ¿Cómo engarzó Cleopatra su doble alma griega y egipcia?
R. Por una habilidad muy mediterránea, que consiste en la asunción del mestizaje y el arte de sacar provecho del mismo. Cuando yo escribí esta novela, acababa de romper con la cultura catalana y me sentía, como ahora, un extraño en la Cataluña de Pujol. Acabé de empeorar las cosas cuando declaré: «Prefiero morir de sida en Marruecos que de aburrimiento en la Cataluña de Pujol». Esto demuestra mi estado de ánimo cuando me enfrenté al personaje de Cleopatra: yo era como un extraño y un mestizo. Tenía que engarzar mis cinco o seis almas para engarzar las dos de Cleopatra.

P. ¿El cine ha contaminado tanto, como usted denuncia, la imagen de Cleopatra?
R. Sí, brutalmente. Yo tengo en casa todas las versiones que se han hecho del personaje, menos algunas del periodo mudo, que se han perdido. La visión es desoladora. En general, el cine ha potenciado la imagen de Cleopatra como tentadora, intrigante y hasta un poco pendón. Para acentuar su glamur, se la ha vestido a menudo de odalisca de serrallo —¡lo que era Rhonda Fleming en Serpent of the Nile!— y para hacerla más joven le han escamoteado a sus cuatro hijos. La versión de Mankiewicz con Liz Taylor es valiosísima, porque presenta por primera vez a una Cleopatra madre, y desde luego nos restituye su categoría como intelectual y mujer de estado. De todas maneras, quisiera destacar que mucho antes que el cine, la labor de desprestigiar a Cleopatra la emprendieron con gran saña los cronistas romanos.

P. El odio y el amor son vinos que fermentan en el mismo odre, dice un servidor de Cleopatra Séptima, ¿opina usted lo mismo?
R. Bueno, es lo que dicen en las coplas. Por fortuna, Shakespeare y Rafael de León no andan tan separados.

P. ¿La novela no es también un viaje por toda la Antigüedad clásica, al recorrer el lector Atenas, Roma, Antioquia, Judea y el Alto Nilo?
R. Lo es, en efecto, y vuelve a serlo en otras novelas mías. Bueno, esto es un recurso tan viejo como la novela Las efesíacas y a la vez tan nuevo como las aventuras de Flash Gordon. El mundo es demasiado grande, la realidad demasiado vasta para quedarse en un solo sitio.

P. ¿Cuántas novelas ha dedicado al país del Nilo?
R. El sueño de Alejandría, aunque gran parte de ella transcurría en la Roma de Augusto y el Marruecos del rey Juba; El amargo don de la belleza, que era sobre el reinado de Ejnaton y Nefertiti; La herida de la esfinge, que era un capriccio, un juego literario sobre el Egipto de los románticos; y ahora estoy terminando El arpista ciego, sobre las artes musicales en el reinado de Tutankamon. Además de estas novelas está Terenci del Nilo (Viaje sentimental a Egipto), que, bajo la apariencia de un libro de viajes, era una forma más de experimentar métodos narrativos.

P. E. M. Forster, Shakespeare, Cavafis... ¿Por qué Egipto despierta tanto interés?
R. Cada uno de esos escritores realiza una aproximación a Egiptos distintos. La Tebas de Sinuhé el egipcio no es lo mismo que la Alejandría de Durrell, ni Amelia Edwards ve el mismo Egipto que pudo ver Herodoto. Pero me atrevo a decir que todos los autores vieron en Egipto la cuna de nuestra civilización.

P. ¿Qué le ofrece la Antigüedad clásica que no le proporcione el mundo de hoy?
R. Me apasiona el mundo de hoy, y no podría vivir en otra época, pero al mismo tiempo la cultura clásica es mi sustentación para no sentirme en el vacío. Cierto que soy un adicto feroz al Adobe Photoshop, a los DVD y a lo que tengan a bien inventar pasado mañana, pero sigo teniendo una adicción brutal por la Divina Comedia, Stendhal o los clásicos griegos. Este es el equilibrio en que vivo.

P. ¿Algún sueño literario por cumplir?
R. En estos momentos todos mis sueños son virtuales. Lo que más me apasiona es terminar de una vez mi página web.

P. ¿Y algún sueño personal?
R. Cenar con Leonardo di Caprio en el Winter Palace de Luxor. Mejor dicho, Tebas.

10 COSAS SOBRE GUION - SAM A. SCRIBNER

"10 cosas que deberías saber sobre escritura de guiones", por Sam A. Scribner


Sam Scribner
Sam A. Scribner fue un guionista con títulos como "Delta Heat" y "The Criminal Mind", y autor del libro "Puedo escribir una película mejor que esa".

El mito sobre la escritura de guiones es que es la única profesión que realmente importa en nuestra generación. Tengo que admitir que mi karma paso por este dogma. Durante los últimos doce años, he pateado las calles, el teclado y mi cabeza contra la pared en busca de la clave para el esqueleto del Gran Guión Americano. He aprendido que escribir un guión es fácil, pero escribir uno bueno es duro. Lo que sigue a continuación es una lista de preciosas pepitas que he conseguido desenterrar hasta ahora. Lo que hagas con ellas ya es asunto tuyo...

10. Gente con menos estudios que tú ha tenido más éxito en este negocio.

Es importante saber, desde el primer momento, que escribir guiones no es como hacer cirugía cerebral. Arnold, Sylvester, Bruce o Macaulay no se pasan el día llamando a las puertas de sociedades de superdotados buscando guionistas. Tampoco se trata de que William goldman ("Maverick"), Jim Cameron ("True Lies") o Lawrence Kasdan ("Wyatt Earp") son una panda de bobos. Es sólo que muchas películas de éxito no han sido escritas por ingenieros espaciales. De todas formas, También añadiría que gente con más estudios que tú también ha fracasado en este negocio.

9. formatea correctamente tu guión.

Nadie lee guiones en Hollywood, leen sinopsis. cuando alguien manda un guión a un productor, éste lo reenvía a un lector profesional que hace una sinopsis y sobre el que emite una opinión. Como promedio, uno de estos lectores lee cinco guiones diarios. Obviamente, y dado el inmenso volumen de material que reciben, no todos los guiones reciben su "justa lectura". Aquí es donde entran algunos factores en el proceso de eliminación, el primero de los cuales es el formato del guión. Las reglas son muy sencillas, pero están escritas en piedra y no han cambiado desde los shows de los años 30. Si el guión no se presenta en la forma exacta y correcta, eso indica al lector que el escritor no sabe lo que está haciendo. No importa lo buena que sea la historia, el lector te tirará tu obra a la papelera (la biblia sobre este tema se llama "The Complete Guide to Standard Script Formats", de Cole/Haag, CMC Publishing, Hollywood, Ca. y se vende por $16.95).

8. No seas demasiado brillante

El mayor problema con el que se encuentra mucha gente a la hora de escribir un guión es que intentan que una aparentenente monumental idea funcione en el papel. El ojo de nuestra mente desarrolla los conceptos de una manera especial, usando una "cuarta dimensión". Las imágenes mentales vienen acompañadas por un grupo de añadidos fisio-psico-sensoriales: Memorias de la infancia, fantasías sexuales y cargas emocionales se entremezclan. Imagínate: "Hey, no sería genial si mi personaje ciego se despierta un día y descubre que puede caminar por el cielo... ¡Sería como cuando yo salté por primera vez del techo del garaje, y durante unos instantes, fue como si tocase las (piiiii) de Marta Sánchez!". Pero cuando vamos a escribirlo, nuestro parto mental de un millón de dólares exuda toda la excitación titilante de una taza de tila sin azucar... Escribir es reescribir. La mejor forma de verlo es estudiar los planes de querra de Napoleón. Cuando le preguntaron por su estrategia para conquistar Italia, Napoleón Bonaparte dijo: "Primero llegaremos allí, después ya veremos...". no intentes ser demasiado creativo, imaginativo o profundo... Así lo único que conseguirás es bloquearte. Nunca conseguirás plasmar en papel la percepción de la grandeza que hay en nuestras mentes. Simplemente empieza a escribir y a ver qué pasa... En cualquier caso tendrás que reescribirlo después.

7. El diálogo es como el oro, gástalo sabiamente

Un buen actor puede entrar en una habitación y resumir setenta líneas de diálogo con una mirada. La fórmula de una página de guion = un minuto sigue siendo válida. Para cogerle un poco el sentido, intenta contener tu respiración por un minuto. cuando estés a punto de asfixiarte, eso son 3/4 de página... Otra razón por la que no deberías dar demasiadas líneas de texto a los actores es que ellos tampoco son ingenieros espaciales :-).

6. Conflicto, conflicto, conflicto.

Una historia que no tiene conflicto no es una historia. sube a tu heroe a un árbol, tírale rocas, tírale rocas mayores, tírale al suelo. La base de nuestro drama son las piedras que le tiramos. Nos interesa el juicio a O.J. Simpson por la misma razón por la que vemos una película de Harrison Ford. Hay lucha, una gran cantidad de obstáculos que pasar, y el equilibrio entre la vida y la muerte es delicado. Tal como Jack Benny dijo una vez: "Si es siempre interesante, es siempre bueno". El conflicto hace las cosas interesantes.

5. Tienes 10 páginas para impresionar a tu público.

A diferencia de un libro, donde el lector puede parar y seguir más tarde, las películas son una marcha forzada de dos horas. Preparar bien tu historia es crucial. Piensa en tu película favorita. ¿Qué pasa en los primeros 10 minutos? Se nos presenta el personaje principal, y descubrimos de qué va a ir la historia. Los lectores de guiones siempre se quejan de que en la mayoría de los guiones que leen, los primeras cinco páginas pertenecen a un tipo que se está afeitando, o una mujer que va de compras. ¿A quién le importa?. Como dijo Samuel Goldwyn hace mucho, "La gente no va al cine a ver la cocina de otra gente". Métenos en tu historia rápidamente.

4. Escribe cada escena en una tarjeta de 9 x 15

No es raro estar en una cola del carnicero en Los Angeles y ver alguien frente a tí manoseando y barajando un taquito de fichas de 9x15. Lo más probable es que se trate de un escritor (¿Y quién no lo es?) trabajándose una línea argumental. Las tarjetas de 9x15 son una de las maneras más efectivas de visualizar un guión antes de empezar a escribirlo. Funcionan de la misma manera que los storyboards para los directores, porque permiten desarrollar un flujo argumental. Escribe cada escena en una tarjeta separada. Yo a veces escribo cada "latido" de la escena en una tarjeta separada. Entonces empieza a mezclarlas y barajarlas. Es como trabajar la arcilla, poco a poco comienzan a tomar forma. Llévalas contigo a todas partes, especialmente a las colas de las carnicerías.

3. Conoce el final de la historia antes incluso de empezar a escribirla.

Este es probablemente el consejo más valioso para el juego de la escritura de guiones. Estuve una vez en una reunión de ideas en Zucker Brothers ("Airplane", "Ghost", "Naked Gun") con un montón de escritores con muchos trabajos producidos. Fue uno de esos momentos en los que los dioses me proveyeron del don del verbo. Estuve inteligente, listo, gracioso, sacando al aire líneas divertidas en una habitación llena de escritores de comedias. Estaba proponiendo una idea en la que estaba trabajando, y uno de los escritores me preguntó cómo acababa la historia. Le dije que no lo sabía. Se produjo un repentino silencio, como si se me hubiera escapado un pequeño pedo y ellos lo hubieran sabido. Me llevó unos cuantos años aprender lo que había pasado. Las mejores películas son aquellas que avanzan, constante e inexorablemente, hacia una conclusión satisfactoria. No necesitas saber exactamente los detalles, pero tienes que saber cómo va a acabar tu historia. El final sumariza el contexto de toda la historia. Una vez que sabes dónde vas, apunta tu historia hacia esa estrella.

2. Sé capaz de describir tu historia en 25 palabras o menos.

Una reseña es ese pequeño comentario que sigue al título de la película en la Guía del Ocio y que cuenta resumidamente de qué va. Es una herramienta muy importante para escritores, porque te enfoca hacia los elementos clave de tu historia. Aquí tienes tres ejemplos: Dos amigas abandonan sus responsabilidades, maridos y novios atrás para embarcarse en una escapada pero un incidente inesperado las convierte en fugitivas de la justicia. O BIEN: Dos amigas del alma que buscan una inocente escapada de sus monótonas vidas encuentran un gito de su destino que las lleva a través del país con la ley en los talones. O BIEN: Un viaje de fin de semana para dos amigas acaba en asesinato, robo y escape de la ley.
Otra razón por la que esta técnica es útil es porque, si en algún momento te encuentras con un productor, agente, director o gran estrella, y les tienes que soltar tu rollo, lo quieren en 25 palabras... o menos.

1. Y lo primero que deberías saber sobre guiones: Estrújate la parte izquierda del cerebro...

Básicamente, nuestra parte izquierda del cerebro es la parte lógica de nuestra mente. Hace matemáticas, conduce el coche, nos mantiene parados cuando el semáforo está en rojo. La parte derecha no puede controlar una contabilidad, conduce demasiado rápido y quiere sacar a la luz nuestros secretos más íntimos a través del arte, la música y los guiones cinematográficos. cuando lo que sale de ahí tiene esa pinta maloliente, blanda y marrón, es el viejo amigo izquierdo quien nos dice que ya está bien de tonterías incompetentes. Sólo está tratando de protegernos, tratando de que paremos el ritmo. No es lógico ser creativo a base de mezclar y amasar ideas incongruentes entre sí. La parte izquierda hace su trabajo golpeando nuestra ya de por sí baja autoestima. Esa es la razón por la que muchos artistas y escritores son borrachos, drogadictos o están pirados... Son sólo la mitad de sus mentes. Todas las historias son artificiales, invenciones. Si quieres escribir, deberás sobrepasar la parte ilógica del proceso creativo. Y el miedo. Escribir guiones no es, después de todo, cirugía cerebral. Tú puedes hacerlo.

ONCE - PETITA JOIA

ONCE

Pel·lícula 35 mm
Duració 85 min. de John Carney

Un cantant i compositor interpreta les seves cançons pels carrers de Dublín, sempre que no treballa a la botiga de reparació d'aspiradores del seu pare. El seu talent no passa desapercebut a una immigrant txeca que vén flors al carrer. Els dos s'estan recuperant d'un fracàs amorós, i la noia és comença a sentir atreta per les cançons del noi. Mica en mica i a través d'aquestes cançons, que ell anirà component i ella cantant, inicien una tendre relació d'afecte i complicitat.

Once és una d'aquestes pel·lícules modestes que ràpidament gràcies al boca-orella aconsegueixen certa repercussió. Va arribar modestament a la cartellera, però mesos després de la seva estrena encara omple sales. Once parteix de l'habitual esquema noi-troba-noia per transformar-se en un peculiar musical. Però un musical sense fantasia, sense l'artifici que es produeix en les pel·lícules musicals, ja que les cançons són el idioma dels dos personatges, el que els permet expressar el que no saben dir-se amb paraules. Once arriba ràpidament als sentiments de l'espectador, gràcies a dos personatges entranyables, a unes boniques cançons d'amor, i a una gran sensibilitat a l'hora d'explicar aquesta història d'amor i d'amistat. Les cançons de la pel·lícula ha estat compostes per el propi actor, Glen Hansard, líder del grup irlandès The Frames. Una petita joia.

Premi del Públic al Festival de Cinema de Sundance 2007.

JOHN CARNEY va nèixer a Dublín el 1972. Carney va ser baixista de la banda The Frames entre els anys 1991 i 1993. Llavors va dirigir un parell de curtmetratges, i videoclips per la seva banda. El seu primer llargmetratge va ser November Afternoon (1996) una pel·lícula de baix pressupost en blanc i negre i escollida com a millor pel·lícula irlandesa de l'any. Once és la seva segona pel·lícula.


FITXA

Títol original: Once. Direcció i guió: John Carney. Fotografia: Tim Fleming. Música: Glen Hansard. Producció: Martina Niland. Muntatge: Paul Mullen. Disseny de producció: Tamara Conboy. Intèrprets: Glen Hansard (noi), Markéta Irglová (noia), Hugh Walsh (Timmy), Gerry Hendrick (guitarrista), Alastair Foley (bajista), Geoff Minogue (Eamon), Bill Hodnett (pare del noi), Danuse Ktrestova (mare de la noia), Mal Whyte (Bill), Niall Cleary (Bob).

UN TAXI I JA NO HI SÓC

Vens quan ja no hi sóc... dos, tres cops i una espera fent gargots. Un taxi s’atura i un nen et fa llengots… renecs de iaies esverades que set miren de reüll i tu, mig adormida ni saps on para el nord. Les mans al front i quatre cuetes de diferent color. Batecs de ganes i mitjes foradades. Encara m’esperes i saps que ja no hi sóc. Encara m’esperes, dos, tres cops i un nen et fa llengots. El sol espanta i seus amb les cames encreuades com un àngel sense ales. Amb les mans al front i quatre cuetes de diferent color. Sense ales, sense ales… perquè m’esperes? si saps que ja no hi sóc. Ni de nit ni a trenc d’alba… renecs de iaies esverades al veure’t com un àngel sense ales. Diguem, on les has cremades? Un taxi s’atura, un nen que, renecs, gargots, amagues, ales, cops, esverades, dos, tres, foradades, un taxi, i ja no hi sóc.

VAMPIRES

Fanals com llunes. Borinots com estels... Els bars plens i les bruixes es pentinen, els bars plens de batalles i melodies.Com gallines als corrals de la merda en farem festa. La infantesa in albis dorm i tu jo... catatònics. Catatònics dins la guerra. Dins la guerra de canons. De canons i figues tendres. Tendres pits de fades èbries que portem fins als racons i es disparen els mugrons de les fades contingudes que ens arrapen fins al coll i ens mosseguen com vampires fins que torni a sortir el sol. Però hi ha fades que s’empipen i assassinen a la lluna, a la lluna i a la pruna i a una puta del raval. Com geloses comitives van cantant himnes de guerra. Fins que caiguin els canons i les figues tinguin son.