dilluns, 7 de gener de 2008

ENTREVISTA A MERCE RODOREDA


El mes de maig de l'any 1980, i amb motiu de l'aleshores recent concessió del Premis d'Honor de les Lletres Catalanes a Mercè Rodoreda, la revista Saber, de la qual jo era llavors assessora literària, em va encarregar de fer una entrevista a l'escriptora. [...] Aquell número de la primera etapa de la revista Saber no va sortir mai, de manera que la conversa ha dormit oblidada durant tots aquests anys [...] Hi assisteix també Carme Arnau que participa en el diàleg.

D. O.: Vostè és una escriptora que es deixa portar per l'escriptura o, més aviat, com diu Forster, és de les que ja té la massa prevista quan es posa a escriure?
M. R.: Em controlo molt. La feina justament és això: controlar-se. Ara, fer projectes d'una novel·la... Puc fer el projecte d'un capítol, però de tota la novel·la, és impossible. Perquè si de vegades he fet allò de planificar una novel·la, m'he trobat que ha sortit tot diferent del que jo havia apuntat.

D. O.: En el pròleg de Mirall trencat diu que la novel·la surt d'agonies i resurreccions de l'ànima. Què vol dir?
M. R.: De coses que un ha viscut. De situacions, d'ambients, sobretot de situacions. De problemes que un ha tingut. En la novel·la hi és molt important la memòria involuntària, és allò que fa que un capítol et surti sense ni adonar-te que l'has escrit, de tan fàcil que t'ha estat. Perquè són coses que portes molt arrelades a dintre, molt..., com t'ho diré?, molt vives en tu.

[...]

D. O.: Les seves novel·les comporten algun tipus de tesi?
M. R.: No, en absolut. Això és massa intel·lectual per mi..., això no va per mi.

D. O.: Però, intel·lectual o no, vostè sembla tenir molta cultura literària...
M. R.: Filla meva, jo he viscut de llegir i de la cultura literària des que tenia 18 anys. No he deixat mai de ser allò que se'n diu una bèstia literària.

D. O.: En aquest sentit, té alguna lectura a la qual retorni d'una manera vital i periòdicament?
M. R.: N'hi ha moltes. Quan era jove havia sentit dir que quan ets gran rellegeixes més que no llegeixes, i això ès veritat. T'interessen més les coses importants que has llegit a la vida, anar-les assimilant, fer-les teves... És a dir, m'interessa més El rei Lear que una novel·la de John Updike, li trobo més poesia, moltes més coses importants.

C. A.: Perquè tu, lligada a la tradició catalana, quan vas començar a escriure, te'n vas sentir una continuadora?
M. R.: No, en absolut. No m'agradava. Ja he dit allò que em passava amb el Bertrana. Hi ha un escriptor que sempre es rellegeix perquè és un gran estilista, que és en Ruyra, però des des punt de vista del llenguatge i de l'expressió, no com a novel·lista..., per exemple, Solitud ja està escrita, no es pot repetir, ja ha estat feta. El Pous i Pagès, el Puig i Ferreter, eh? En fi, tota aquesta gent no m'exalten per escriure, al contrari.

[...]

C. A.: Però, i Aloma, que és una novel·la molt bona per l'època, molt treballada, té alguna influència precisa?
M. R.: De l'època sí. Quan va sortir? La vaig escriure d'aquella manera que es diu anar escrivint un capítol darrera l'altre, amb una gran facilitat. De les influències no me'n puc recordar, no ho sé.

D. O.: L'ha interessada algun del ismes de l'avantguarda d'entreguerres?
M. R.: Per exemple?

D. O.: El surrealisme o... Freud. Perquè les seves "Metamorfosis" semblen tenir alguna influència d'aquest tipus.
M. R.: D'una manera molt relativa. És clar que els he llegit, però no és que m'hagin apassionat. Pel que fa a les meves "Metamorfosis", vés a saber, devia haver llegit les d'Ovidi.

D. O.: La seva narració "La Salamandra" és molt inquietant en aquest aspecte. Molt patètica.
M. R.: Però molt bonica.

C. A.: I com veus l'humor dintre de la teva obra? Hi juga algun paper?
M. R.: Per exemple, l'humor de La Plaça..., que n'hi ha molt, és el meu humor. El tinc mesell, tinc moltes ganes de riure. Quan vaig escriure La Plaça... tota la primera part, de vegades m'havia d'aixecar de la màquina i em posava a riure per l'habitació.

C. A.: Però no n'hi ha ni a La meva Cristina... ni a Mirall trencat.
M. R.: No, són més patètiques. I al Mirall no n'hi ha gens.

C. A.: En canvi, a Viatges i flors n'hi torna a haver...
M. R.: És el tema el que ho porta, et porta a sentir-te..., a escriure amb una certa alegria, una certa eufòria. Perquè tambè em partia de riure. En canvi, a Les flors, no tant, perquè són escrites més a l'època de La meva Cristina. Ara, els Viatges, que són de l'estiu passat, els he escrit desprès del Mirall, com un divertimento. En vaig fer un, em va agradar, i van anar sortint tots els altres. El to de Quanta, quanta guerra..., l'hauria volgut també així.

C. A.: Aquest humor té alguna cosa a veure amb la distància de l'autor respecte al seu tema?
M. R.: Això no ho sé. A més, tot depèn del moment en què et trobes, és a dir, si escrius una cosa amb alegria i el tema s'hi presta et surt l'humor. Jo sóc una persona de molt bon humor, i moltes ganes de riure. És clar que això també és ambivalent, té dos aspectes. Per exemple, a La Plaça... es comença rient i s'acaba plorant, hi ha un canvi de to..., em feia una mica de por, aquest canvi, pensava: "A veure si no encaixarà", un personatge que primer fa tanta gràcia, no saps si després podrà emocionar. No sabia què passaria, quina reacció tindria el públic.

[...]

D. O.: Els seus personatges són resignats al seu destí...
M. R.: Això deu ser un reflex del temperament de l'autor. Penso que és una postura intel·ligent davant de la vida, com la de la Colometa. La Colometa no es rebel·la mai, rebel·lar-te, en la vida, no serveix de res. Es pot rebel·lar un revolucionari començant a tirar tiros pel carrer, però una persona integrada en una família..., ha d'anar seguint la vida.

D. O.: I, en canvi, aquests personatges tan resignats, quan tenen l'ocasió de venjar-se són molt cruels. Fins i tot els que semblen més innocents es converteixen en botxins.
M. R.: Sí. Hi ha bastants personatges cruels en les coses que he escrit. Jo sostinc la teoria que tota víctima és un botxí. De la dona que es queixa tot el dia, i plora, i que creu que és una víctima, jo planyo el marit perquè el té dins del puny: en fer-se la víctima, el fa patir i, per tant, es converteix en botxí i ell en víctima.

D. O.: La protagonista gran del Mirall, la Teresa, és un personatge que, a força de resignar-se a allò que té, en sap treure partit per ser feliç i es distancia de tot allò que passa al seu voltant.
M. R.: La Teresa té una certa elegància espiritual. És una persona que no es queixa mai, que va acceptant les coses, perquè la Teresa no es queixa mai del seu drama d'estar impossibilitada. Potser perquè a mi no m'agraden les persones que es queixen. Quan era petita i venien a casa persones que es queixaven ho trobava tan horrorós, tan impudorós que no em feien pena... Perquè una persona que plora i crida davant d'un drama no et fa pena, et fa pena aquella que calla i aguanta. Aquella que crida, s'esbrava i es desespera no et fa pena, més aviat et molesta.

D. O.: També hi ha un tipus de personatges que tenen una vida fugaç, romàntica, que suggereixen moltes coses i que gairebé sempre acaben tràgicament. Com la Maria.
M. R.: Fa molt bonic la Maria. A més a més, el que fa molt bonic al Mirall són els tres tipus d'amor: els amors de la Teresa, els amors de la Sofia, que em fa l'efecte que corresponen a una època, i els amors diguem-ne adolescents que són més romantics, la prova és que una noia acaba suïcidant-se.

D. O.: Això és el que volia insinuar: que a aquest tipus de sentiment li és negat el futur.
C. A.: Però aquests personatges que se suïciden abans de viure, com la violinista del Mirall o també en Daniel, el germà de l'Aloma, i que encarnen el que podríem dir-ne el personatge de l'artista, per què?, és que són els més lúcids?
M. R.: No ho sé. Perquè surt així. Perquè, quan vaig escriure el suïcidi de la Maria, no pensava pas en el suïcidi del germà de l'Aloma. Són coses que veus després. Hi ha moltes coses que les escrius d'una manera inconscient, i després et trobes que són vivències d'altres novel·les. Com els àngels: si ara faig sortir àngels en una narració és completament volgut, però fins a la Cecília va ser involuntari, no me n'adonava.

D. O.: A Mirall trencat vostè parla de la innocència com d'un estat de preservació, com una capacitat de preservar-te de l'angoixa de la vida i, en canvi, estar atent, diu "al germinar de les flors, la lenta vida de les pedres..." Vol dir que l'artista s'ha de distanciar de la vida?
M. R.: Això no ho sabria precisar. No ho sé, però per escriure novel·les és important concentrar-se en la forma, en les paraules. Per exemple, si agafen una novel·la com La Plaça i la fas escriure a un periodista com en Faulí, ja veuríem...

D. O.: Faulkner diu que si ell no hagués escrit el que va escriure, algú altre ho hauria fet. Vosté ho creu, això?
M. R.: No, de cap manera. Jo no podria escriure una novel·la com les d'en Pedrolo, ni en Pedrolo una novel·la com les meves.

[...]

D. O.: A les seves novel·les les figures centrals són sempre dones. Això respon a un plantejament feminista?
M. R.: No. Jo crec que el feminisme és com un xarampió. A l'època de les sufragistes tenia un sentit, però a l'època actual, que tothom fa el que vol, trobo que no té sentit el feminisme.

C. A.: Quan vas começar a escriure, el fet de que fossis una dona no et va crear cap mena de problemes?
M. R.: Al contrari. Sempre he considerat que una dona té més avantatges que un home: et consideren més, fas més gràcia, tens més portes obertes... Em fa l'efecte que si una dona és intel·ligent, és important, no hi ha res a fer. A més, el paper de la dona que, en definitiva, és la mare de l'home, sí que és important en el món, molt més important que el de l'home.

D. O.: Però a les seves novel·les, la dona sempre està sotmesa al desig de l'home...
M. R.: Sí. Però això és una cosa fatal. És així i no s'hi pot anar en contra. És com el fet que sempre serà la dona la que tindrà els fills. No hi ha res a fer, és la cosa natural.

D. O.: De tota manera, en els seus personatges femenins, la diguem-ne passió amorosa sempre és com una llosa que els cau al damunt, un aclaparament; mai no és viscuda com una exaltació, sino com una desgràcia, viscuda amb resignació i amb sofriment.
M. R.: Una dona enamorada se sotmet automàticament a l'home.

[...]

D. O.: Vostè creu en la inspiració?
M. R.: Això és molt difícil de dir. Em sembla que era Valéry que sostenia que la inspiració ve escrivint. Jo hi crec una mica en la inspiració, però vull dir que escrivint o pensant en la cosa que has d'escriure et vas exaltant, i és possible que la inspiració vingui escrivint.

D. O.: També diu al Mirall que va passar una època en què no podia escriure perquè sobreviure era massa difícil.
M. R.: Era l'època negra, de misèria negra de París. Si no tens una mínima tranquil·litat d'esperit no pots concentrar-te ni pensar, ni crear. Jo he tingut èpoques de passar-la absolutament negra, però no em sap gens de greu. Em recordo que allò de la retirada, a la guerra de França, amb els alemanys per una banda i els francesos per l'altra, era horrorós. Però al mateix temps era exaltant. Potser perquè l'escriptor sempre es desdobla en espectador, però era horrorós i al mateix temps exaltant de trobar-te al mig d'una conflagració mundial com aquella, viure-la, perquè això no passa gaires vegades a la vida. És bo que abans d'escriure visquis. Ara, també em sembla normal que després d'haver-ho passat tan malament, quan arriba el moment d'una certa tranquil·litat, et dediquis a divertir-te o a comprar-te vestits. I no, jo de seguida, patapam!, a escriure, això vol dir que és una cosa profunda. Però jo no n'havia fet mai drama de no poder escriure, era un malestar, però mai no n'havia fet un drama. Jo, a la vida no m'he queixat mai. Ara tinc setanta anys, estic molt ben instal·lada, estic molt contenta de tenir setanta anys i també estic molt contenta d'haver-la passada tan negra durant molts anys i tenir ara una certa tranquil·litat. Si fos a l'inrevès sí que seria un desastre: haver tingut una joventut daurada i que quan ets vell et trobis que has d'anar desesperat pel món. Vull dir que..., tot està bé, si no hi ha problemes importants. Ara, que si n'hi ha, això de ser escriptor salva molt, perquè tens una capacitat de separar-te'n i ser espectador de tu mateix.

D. O.: Ho és, vostè, d'espectadora de vostè mateixa? Hi ha moltes coses de vostè mateixa a les seves novel·les?
M. R.: Sí. Jo sempre he dit que tots els personatges de les meves novel·les sóc jo, que a tots hi ha coses meves. Sóc la Colometa i també sóc la Sofia, en fi, hi ha de tot. Una persona té moltes personalitats i un escriptor, més. És molt complex un escriptor...., que Déu ens guardi d'un escriptor a la vora!

(Dolors Oller: "L'entrevista que mai no va sortir", La Vanguardia (Barcelona), 2 de juliol de 1991)

Cap comentari: